Avui el diari oficial dels socialistes catalans intenta humanitzar el desembarcament dels socialistes espanyols a la llista del PSC a les properes eleccions, “Pepe, si ens hem d’arremangar vinc”. Malgrat que la ministra de defensa Carme Chacón s’ha negat a encapçalar l’operació i no ha volgut incorporar-se a una llista perdedora, el PSOE ha volgut realitzat un cop de timó per liquidar d’una vegada per totes l’aventura catalanista del PSC.
Ens envien al ministre Corbacho, d’aquesta manera d’un tret maten dos pardals, per un costat liquiden el sector catalanista i preparen la substitució del derrotat Montilla, i per l’altre es treuen de sobre un ministre incapaç de gestionar les dades d’atur més greus del món desenvolupat.
Chacón es queda a la reserva,i mai tant ben dit, i Castells es queda més sol que l’una. Tura i Nadal fan un bany de realitat i decideixen que val més una cadira ben acotxada que no pas aventures solidaries en clau catalana. Davant de la situació no descartem fins i tot una convocatòria electoral en dia laborable, en certs llocs quatre hores pagades donen per molt, i tots sabem de que estem parlant.
La fugida endavant del PSC malgrat que pugui ser aprofitada per CiU,és una mostra més de la incapacitat de la sociovergència per aportar solucions als problemes reals del país. La manca de compromís real de CiU per l’estat propi ens aboca a més peix al cove, a seguir depenent d’Espanya. Prou patiment.
Amb tot,el més trist és la manca de capacitat de trobar una unitat d’acció dels independentistes d’aquest País. Som molts que volem i desitgem una proposta de mínims unitària per aconseguir un procés cap a l’Estat propi. Som molts els que volem que el proper Parlament tingui el més gran nombre de diputats i diputades independentistes, d’acord amb la realitat del País, però les desavinences internes ens afebleixen. Encara hi som a temps, no donem més oportunitats a Espanya.
