La visita del Papa a Barcelona el 7 de novembre tindrà una politització molt alta, tal com es pot deduir de les noticies que van arribant de tots els costats tan catòlics com laics.
Es vulgui o on, la visita d’un Papa sempre desperta manifestacions contraposades perquè mai s’ha pogut dissociar en la figura del Papa el fet de ser un cap d ‘estat i alhora un cap religiós, situació que dones motius a uns i altres per demostrar alegria o rebuig.
L’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha fet unes declaracions en las que demana que la visita del Papa sigui „una visita arrelada a la nostra realitat de Catalunya “’ i declarant-se partidari que els feligresos catalans mostrin la seva catalanitat al món. Segur que ho ha dit per frenar una apropiació massa „espanyola “de la visita.
Parlant de l’Abat de Montserrat, recordo l’enrenou que van causar l’any 1963 unes declaracions del llavors Abat Aureli Maria Escarré al diari Le Monde, i que van portar-lo a l’exili. La seva figura és, en part, controvertida encara que tothom accepta el valor de la seva actitud de defensa de Catalunya en els seus darrers anys.
Per a molts dels lectors relativament joves tot això sona a „contes de l’avi “. La realitat és que moltes de les seves paraules mantenen una actualitat que sorprèn i que demostra que en alguns assumptes, no s’ha fet cap pas endavant malgrat els 47 anys de distància.
Recordem que va assenyalar que els catalans „érem espanyols però no castellans “i que „Catalunya és una nació en el conjunt de les nacionalitats espanyoles… i la principal subversió que hi ha a Espanya és la del govern “. Val la pena cercar l’entrevista als arxius de la xarxa internet, per rumiar sobre els molts problemes i les poques solucions que en 47 anys s’han produït.
