Seria deshonest per part meva amagar al lector que Toni Gomila és amic meu des de fa vint anys. I no escric aquest article per fer cap favor a en Toni. Ja se sap defensar solet. Però els catalans del Principat tenim una immensa fortuna que aquesta tardor en Toni porti de gira el seu darrer espectacle titulat “Acorar”, una peça d'orfebreria des de molts punts de vista. Sigui per la interpretació, sigui pel text, es miri com es miri “Acorar” és un espectacle extraordinari. Però això és tan evident un cop has pogut gaudir-lo que no cal dir massa res perquè, a més, les xifres d'espectadors, crítiques, reconeixements i premis ja li estan fent justícia. Però hi ha altres vessants del darrer espectacle de Toni Gomila i Produccions de Ferro que encara aprecio més: el retrat clavat que fa dels mallorquins i el valor de la llengua.
Gràcies a en Toni Gomila, manacorí, he pogut conèixer Mallorca. Amb ell, quan he visitat l'illa en diverses ocasions, he fet una immersió cultural – que dista sortosament d'una estada d'aculturació turística – i que m'ha permès copsar les dèries, els defectes i les virtuts dels mallorquins. Però no és moment de fer una tesi doctoral sobre ells. D'això ja se'n cuida en Toni , com deia, amb el seu monòleg. Hi ha, però, una qüestió davant la qual em vull aturar.
A Catalunya sabem prou bé com els joves i adolescents parlen un català cada vegada més contaminat pel castellà i, en canvi, sempre m'ha captivat la riquesa lingüística dels mallorquins. Per molts esforços que he fet per entendre el perquè, mai he arribat a saber per què les generacions més joves de les Illes Balears segueixen regalant-te les orelles amb tanta riquesa i, en canvi, aquí no. Com pot ser? L'excusa de la insularitat no em serveix. Allà també hi arriben internet i les televisions forasteres. I de forasters, allà, n'hi ha a palades tot i que molts afortunadament també s'han sabut integrar.
Qualsevol principatí que estimi el català ha de sentir una enveja sana, saníssima, pels mots i les expressions mallorquines que “Acorar” deixa anar amb un dolç caient durant una horeta en la qual hom acaba necessàriament estimant més aquesta gran llengua nostra. “Acorar”, per si sol, és un text immens. D'una emoció literària extrema. Té frases que són autèntiques acorades, contundents cop de mall a la consciència de qui estimi – ni que sigui una miqueta – els Països Catalans. Un text, que hauria de ser a la vitrina de l'Institut d'Estudis Catalans i obligatori a les classes de català dels centres de secundària.
Escoltar i llegir “Acorar” – perquè cal dir que n'existeix una versió impresa – i gaudir de l'espectacle de Toni Gomila, adoptar-ne els mots i utilitzant-los a cor què vols és la millor resposta contra l'exterminador de la llengua catalana que tenen a les Illes Balears per president. José Ramón Bauzá ha provocat un incendi cultural de tals dimensions que serà el primer de cremar-se i no hi haurà bomber que el salvi, per molt destre que sigui amb la mànega. Anar al teatre a veure “Acorar” és la millor manera d'acorar José Ramon Bauzà. Ell no ho sap, però Toni Gomila ha escrit “Acorar” per salvar-nos. Catalans i catalanes, l'espectacle és a punt de començar.
