L’altre dia la Patrícia Gabancho, periodista a qui admiro, denunciava amb encert per televisió que Catalunya és l’única nació del món que s’autodefineix com a societat d’acollida. També amb tota la raó ho atribuïa a un complex dels catalans. Tanmateix, vaig trobar a faltar que explicités –només feia falta una frase amb la paraula clau– en què consistia aquest complex. Em va estranyar, perquè acostuma a parlar i escriure clar i sense deixar les frases a mitges, i crec que hauria d’haver tingut en compte que no es tractava de crear un sobreentès que al capdavall només va copsar una minoria sensibilitzada.
Aquells que de bona i mala fe s’omplen la boca de pretès progressisme, tolerància, obertura de mires viatjada i bon rotllo, haurien d’adonar-se que fer segons quines afirmacions els posa en ridícul, i que si no els posa més és perquè aquest país nostre està ple de gent tan espavilada com ells, i en conseqüència el contagi de la idiotesa és exponencial. Perquè darrere d’aquesta sentència eufemística de l’acolliment, tan políticament correcta, s’hi amaga l’anorreament nacional, el complex referit per la periodista. Afirmar que "som una societat d’acollida" destil·la de fons la idea que l’independentisme és antipàtic, intolerant i curt de mires, perquè en definitiva la nació catalana no és nació, sinó un paradís de la germanor únic al món que està per sobre del bé i del mal nacional; un territori on tothom té cabuda en nom de no sé quina riquesa a costa de persones que majoritàriament han hagut d’emigrar per necessitat dels seus països, però tant se val, no em vinguis amb mals rotllos, tu, ara; un receptacle on la cabuda de totes les cultures legitima la desaparició de la cultura pròpia, perquè deixa’t de nacionalismes, deixa’t de provincianismes corcons, que no hi ha res més universalista que la multiculturalitat i bla, bla, bla, que no t’enteres, tio. Potser sí. Deu ser per això que a Dinamarca o a França, posem per cas, no acullen immigrants; deu ser per això que arreu del món industrialitzat no n’acullen i per tant no els cal marejar la perdiu autodefinint-se com a societats d’acollida per no ofendre no sé qui.
El complex de la gran majoria de catalans té a veure amb la por a dir les coses pel seu nom i autodefinir-se amb propietat. Segles de colonització, segles de rentat de cervell espanyol i francès no han estat gratuïts. El català mitjà se sent incòmode de dir respecte a la seva nació allò que és, allò que d’altra banda les nacions amb Estat del món no necessiten dir-se a si mateixes de tan assumida com tenen la seva existència.
La paraula clau que pensava però que es va deixar de dir la senyora Gabancho era independència. Potser va passar que, indignada per tanta ruqueria acollidora, es va oblidar d’acollir-la.
