Abans París, ara Londres… i llavors?

Primer a París, ara a Londres… Buf, quina por! Amb pocs anys de diferència, dues de les grans metròpolis europees han vist com els seus barris perifèrics quedaven plens de flames i l’anarquia era la conducta de bona part dels seus ciutadans, la majoria d’origen humil o immigrant. Ja he llegit diversos articles que comenten que les causes d’aquesta situació no es troben en un únic fet, que hi ha un component conjuntural (la mort del jove de 29 anys, Mark Duggan) però que estructuralment també hi ha elements que ens fan pensar que les coses no funcionen bé.
 
Les revoltes de Londres han posat contra les cordes les polítiques de retallades del govern de David Cameron, govern liberal-conservador on Nick Clegg sembla més un actor de repartiment que un líder que hagi pogut matisar les polítiques dels tories. El què preocupa és la deriva violenta que ha pres la reclamació, per part d’aquestes classes obreres, d’una millora de les condicions amb què han d’afrontar la sotragada econòmica i, a més a més, la capacitat que han tingut alguns líders revoltats de simplificar qui són els culpables de la crisi –segons expliquen alguns dels qui ho han presenciat– i dirigir la ira dels manifestants contra els petits propietaris de barri , que han patit greus danys als negocis.
 
D’aquesta situació, igualment com de la comparativa amb França, se’n trauen algunes lliçons. En primer lloc, el fracàs de l’ascensor social en molts països d’Europa, que ha permès la guetorització de determinades comunitats en algunes grans metròpolis, exemples més propis de l’estructura del down town americà que de l’Europa social. En segon lloc, que en crisi econòmica, les polítiques socials no han de patir les mateixes retallades que d’altres tipus d’accions; avui en dia, algú pot haver sentenciat les solucions hereves de la socialdemocràcia (i vista la blavor d’Europa, encara més) però és evident que si no es tracta amb cura la marginalitat durant la crisi, els humils no quedaran amb els braços creuats i clamaran contra els governants. En tercer lloc, introspectivament, Catalunya no pot restar immòbil a aquesta situació. L’estructura d’algunes ciutats i la presència de determinades formacions polítiques poden ajudar a encendre els ànims. El govern, i sobretot els Ajuntaments, tenen el repte de treballar per la integració harmònica de les diverses comunitats que viuen als pobles i viles catalanes, a la vegada que estudiar amb consciència allà on cal retallar i allà on cal continuar fomentant polítiques socials.
 
Per sort, Catalunya i Espanya van viure jornades de protesta pacífica, articulades des de la no violència, llevat de moments puntuals com el desgraciat episodi del Parlament. Era un clam a una nova política, a una manera diferent de fer les coses. Estarem més o menys d’acord amb l’idealisme que envoltava el moviment, però si que cal pensar que sortosament apel·lava a un model no violent de reivindicació. Londres, abans París, van viure dies de protestes al carrer, però enfocades des d’un altre punt de vista. Aprofitem que nosaltres ja tenim els ànims calmats, que sabem els reptes que li venen a Europa i que tardarem anys a sortir del pou per treballar sèriament per un model social que no ens porti a l’atzucac que han viscut a Londres. El 20N encara es fa més imprescindible votar amb serietat.