Ja s’ha escrit molt sobre la vaga general del dimecres i, com sempre, uns diuen que ha estat un èxit i d’altres parlen de gairebé fracàs. Els aldarulls a la Plaça de Catalunya i voltants, no han ajudat a donar una imatge de normalitat a una vaga que, anunciada molt temps abans, no va arribar a explicar de manera clara quins eren els motius per organitzar-la ni quines alternatives proposaven a les accions del govern central.
Per circumstàncies que no fan al cas, vaig passar els dies abans i el dia de la vaga a Barcelona. Haig de confessar que, malgrat la meva edat, per raons de residència era la primera vegada que em trobava amb una vaga general, llevat d’una que em va tocar viure en un viatge de treball a l’Equador i que em va deixar un dia sencer tancat a l’hotel.
Vaig parlar dilluns i dimarts amb molts botiguers i amos de petits negocis del barri on vaig residir i tots volien obrir el dia de la vaga, però cap d’ells m’ho va assegurar. El dia de la veritat, gairebé tots van obrir tímidament, amb les persianes abaixades i només amb la porta petita oberta, „no fos cas que ens trenquessin els vidres “. Al migdia vaig menjar en un restaurant del barri que tenia totes les persianes metàl•liques tancades, de manera que a l’interior la sensació d’empresonament era mot gran.
La por, la por a ser obligats a tancar, la por a patir desperfectes per part de piquets va ser el tònic general. Com es pot parlar d’èxit amb unes condicions semblants?. Que significa „piquets informatius “?. La vaga va ser anunciada amb molta presència mediàtica, cartells etc. Informar a qui?. A la vista dels resultats, no s’ha de parlar de „piquets de pressió “?.
Jo no entenc qui està enganyant a qui. Una cosa és certa, la vaga no va ser cap èxit perquè molts pocs la van fer voluntàriament, convençuts i amb arguments. La majoria, i no és només impressió meva, va actuar amb por, de manera que molt compte a l’hora de penjar- se medalles.
