Amb motiu del Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya, els autors d’aquest article han cregut oportú publicar una versió lleugerament revisada d’un text publicat anteriorment, en ocasió del 75è aniversari d’aquest partit.
Pocs mesos després de la proclamació de la República, un 7 de novembre de 1931, va néixer Unió Democràtica de Catalunya. Un partit compromès amb la defensa del valors democràtics republicans i que recollia el millor de la tradició del catalanisme i de l’humanisme cristià.
Des de la seva fundació, Unió Democràtica s’anticipa 30 anys a les grans aportacions del Concili Vaticà II. I, en aquest sentit, malgrat l’inqüestionable catolicisme dels seus militants i simpatitzants, Unió defensa la separació entre l’Església i l’Estat. I, en aquest sentit, es declara no confessional, independent de la jerarquia eclesiàstica i oberta a tothom que accepti el seu ideari encara que no sigui catòlic.
A més, Unió demostra una inqüestionable voluntat de promoure la justícia social. I, en aquest àmbit, s’inspira en la famosa encíclica De Rerum Novarum del Papa Lleó XIII, en la mateixa línia que –en les dècades posteriors– seguirien Adenauer i De Gasperi. L’anomenat “estat del benestar” és fruit del pacte entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia després de la Segona Guerra Mundial; però, a Catalunya, ja havia donat els primers passos amb els acords entre la Unió de Manuel Carrasco i Formiguera i l’Esquerra de Francesc Macià i de Lluís Companys. Uns acords que troben la seva màxima expressió en la Llei de contractes de conreu de 1934.
Aquella Unió Democràtica mereix tot el nostre reconeixement i admiració. Especialment, si recordem que –malgrat el seu compromís en defensa de Catalunya, de la República i de la justícia social– molts dels seus homes i de les seves dones van patir la repressió més terrible, tant en els excessos en la rereguarda republicana com en la sistemàtica crueltat de l’ocupació militar franquista del nostre país.
Tots els catalans i les catalanes tenim un deute de gratitud amb Unió Democràtica de Catalunya. Tant de bo els seus actuals dirigents estiguin a l’alçada del patriotisme i del compromís que aquest partit ha demostrat en molts moments de la seva història.
Article escrit conjuntament amb en Jordi Fornieles i Moreno
