És veritat que Joan Carretero és home de poques paraules, però això no vol dir que no parli i que, quan ho fa, no faci diana. S’hi pot estar d’acord o no, però quan el lacònic doctor parla se li entén tot, no endebades provoca tants mals de ventre. A Carretero se l’entén perquè diu el que pensa, vol fer-se entendre i el que diu té sentit, tant que trepitja els ulls de poll dels qui no estan gens acostumats que se’ls qüestioni. I és precisament per aquesta falta de costum, que qui més entén Carretero és paradoxalment l’statu quo, desacostumat però llest com una guilla a diferència de la majoria del poble, eternament a la inòpia gràcies precisament a aquesta espavilada oficialitat, que vetlla exquisidament perquè així sigui.
Carretero parla poc, sí, però si hi ha un tema que té interès a parlar i pel qual de fet tots el coneixem, és la política o, més concretament, la seva vocació de servei al país, cosa que en el nostre context significa la seva independència. Per tant, quan sento dir al duet de la benzina Tena-Bertran que Carretero no els respon els mails, no em poso a riure perquè em sorprenc plorant. El país que tant estima Carretero es troba en un moment de transcendència històrica i, segons el parell d’inefables, resulta que al doctor li agafa per jugar al gat i la rata, amb una inoportuna demostració sobtada d’immaduresa que no fa gens pel seu bigoti i cabells blancs de doctor respectat de Puigcerdà. En fi, no es tracta de caure en l’infantilisme del “i tu més”, però no crec que sobri recordar que Uriel Bertran està superant Tarzan en la seva capacitat de saltar de liana en liana sense caure mai a terra. I és que set anys mamant del vaixell Esquerra, i abandonar-lo just abans del naufragi per encapçalar Solidaritat Catalana Independentista, no sé si mereix una felicitació o una dura crítica, perquè no deixa de tenir mèrit. I el mateix podem dir de Tena, militant de CiU des de 1989, i que també casualment fins ara no s’ha adonat que el partit on militava només aspirava a menjar eternament engrunes i a anar-les cagant també in seculam seculorum, com a partit coherent que és, és a dir, essencialment caganer.
Si Joan Carretero no té interès a parlar amb la gent de SCI és per la mateixa raó que jo no tinc cap interès a parlar amb la carnissera quan vull comprar verdura, amb la diferència que la carnissera no em vol fer desaparèixer pel fet que no li compri i animi la gent a menjar verdura, més saludable. Si Joan Carretero no malda per parlar amb SCI —de la mateixa manera que, de fet, SCI no té cap interès real a parlar amb ell— és perquè SCI és pura dinamita inventada per torpedinar Reagrupament alhora que per crear una candidatura on hi càpiguen els personalismes. I s’ha hagut de crear SCI perquè els egos són allò que justament no té cabuda a Reagrupament, una associació de patriotes, de pencaires anònims on el seu líder no vol ser líder sinó fer de metge, i on se l’aprecia justament per aquest desinterès, és a dir pel seu rebuig al personalisme, per la seva manera tan atípicament política de fer política. Per aquestes dues raons no vol Carretero parlar amb SCI. És evident que no té cap sentit fer-ho. Primer perquè aquells amb qui se suposa que ha de parlar destrueixen la seva preexistent associació de qui han copiat el programa, i segon perquè si el doctor no admet els personalismes en la seva pròpia associació, per què hauria de dialogar amb cap altra entitat que fa del personalisme la seva inconfessable bandera? ¿Per què, atesos els raonaments que acabo d’exposar i si fa tants anys que Carretero s’afaita —tret del bigoti—, no hauria de creure que l’única raó per la qual SCI vol parlar amb ell no és per dialogar sinó per fer-lo claudicar? ¿Per què SCI fa veure que no sap que a Carretero no se’l compra amb càrrecs ni altres caramels? ¿Què fa creure SCI que amb el tarannà de Carretero, per sort totalment oposat al de Bertran i Tena, hi haurà cap mena d’acord?
No sóc endeví i no sé si arribaran a parlar. És probable, i serà com a mer gest que Carretero farà a contracor per consell de la mateixa gent de l’associació, perquè ningú se li tiri a sobre i l’acusi d’esquerp impresentable, cosa que en qualsevol cas passarà. Sigui com sigui, però, no veig de cap manera que hi pugui haver entesa entre Carretero i SCI. Potser, qui sap, finalment n’hi haurà entre Reagrupament i SCI. Però aleshores, Joan Carretero s’haurà retirat definitivament a la seva consulta. I és que les diferències entre ell i la resta són personals, reflectides aquí en la manera de fer política. Personals, no pas personalistes. Els personalismes són només cosa de SCI. I aquestes diferències, en el cas que ens ocupa, són fonamentals, insalvables.
