Aquest era el crit de guerra dels ciutadans dels pobles i ciutats des d'on partia la policia nacional i la guàrdia civil cap al Principat de Catalunya, perquè allà en volien fer una de ben grossa, una il·legalitat total, una mena de cop d'estat…, volien votar, volien decidir el seu futur, i això no ho podia consentir un govern que és completament responsable de tota la revolta. S'ha comentat que aquests policies i guàrdies civils, durant el viatge cap al seu destí, també cantaven: “Apor ellos, oeee!, i que el discurs de Felip VI, una vegada passada la jornada de l'1 d'octubre, també ha estat resumida amb la frase del títol d'aquest article. Tots els que llegireu aquest article, heu estat testimonis del que va passar i sabeu ben bé que si hi va haver violència policial, d'on va venir i qui la va provocar. Jo aprofitaré un escrit que guardava de fa temps d'una persona que ha estat voluntària per al referèndum de l'1O. Que ha treballat incansablement i no sense neguit, perquè el referèndum es pogués dur a terme en el seu redol, que, a més de la tasca que ha desenvolupat ha estat testimoni del que ha passat i que coneix molts dels votants i dels que no votarien de cap de les maneres. Aquesta persona ja va ser voluntària i va exercir com a tal el 9N. I va ser llavors quan va fer l'escrit que podreu llegir a continuació, perquè representa en gran part el pensament del dos milions de persones que han votat sí a la formació d'una república catalana. És un testimoni que demostra que estan malament del cap i se'ls ha avariat la raó als que parlen dels independentistes amb tant de menyspreu com heu pogut escoltar o llegir d'aquests que sempre ho comenten tot, sense entendre de res. Aquí teniu l'escrit:
“Avui és un dia d'emocions fortes, demà reflexió. La il·lusió s'ha instal·lat des de fa temps en els nostres cors. Recordo moments de la meva adolescència, quan em va detenir sense justificació la Policia nacional l'11 de setembre que vaig complir 14 anys, prèvia porrada a la cuixa que em va deixar segat, la por relativa que vaig passar, que se'm va passar quan em vaig reunir amb els demés a la comissaria (recordo el meu pare que em va venir a cercar, lluitador incansable per la nostra llengua, poc se n'ha parlat aquesta campanya…). Recordo quan als 9 anys vaig anar al registre amb el meu pare a catalanitzar el meu nom, on em varen dir si estava segur que era per la resta de la meva vida…
Recordo l'obligació de presentar-me al quarter militar per declarar-me objector de consciència quan la mili era obligatòria, i el discurs sever del militar en castellà intentant humiliar-me per la meva decisió. Recordo la gran quantitat de bars, persones que m'han dit 'hablame en castellano', 'polaco'. Recordo haver nascut en una família que va saber reinventar-se, cap a una evolució en positiu, retrobada als seus origens. Recordo les quatre grans manifestacions, Recordo el 9N, el nus a la gola, aquella iaia republicana de 92 anys que plorava d'emoció quan la vaig pujar amb la cadira de rodes, perquè pogués exercir el vot, fent de voluntari. Cares i més cares d'il·lusió aquell dia, gent i més gent, la pressió, l'emoció, el parèntesi laboral, l'esperança, el retorn a les arrels, lectures de 1714, recerca de respostes, intent d'empatitzar amb l'alteritat, recerca de respostes en les altres formes de pensar. Trobar buidor, negació. Recordo quan fa un any em vaig associar a l'ANC sense dubtar, no ens deixaven votar… Recordo quan em varen preguntar, vols que l'ANC aposti perquè els sobiranistes vagin en una llista conjunta, i més del 90% dels socis vàrem dir sí. I els polítics, o la major part, ens varen seguir la veta…Només recordo el present que em vesteix de realitat, compromís…La realitat.Aquest és l'escrit que vaig redactar gairebé fa 2 anys, dies després del 9N. Possiblement pugui acabar d'escriure'l havent passat l'1-O amb unes altres paraules, però la diferència entre l'1-O i el 9-N és que aquell dia va passar sense violència, per la resta crec que es podria escriure bastant similar.”
Ja sabem que no ha passat sense violència. Ja sabem qui l'ha causada, la violència. Els mateixos de sempre. Aquells que mai no volen ser culpables i que neguen la violència policial, causada per ordres dels polítics que manen i són incapaços de dialogar. Aquells que envien policies, guàrdies civils, manifestants, jutges i fiscals al crit d'A por ellos, oeee!. El dissabte una manifestació d'unionistes va tornar a demostrar qui eren els violents. Un objecte contundent contra la cara d'una dona i un atac desesperat contra una paradeta de l'ASM. La violència els surt pels quatre costats, per molt que vagin aferrats a la seva bandera, malgrat no hagi estat prohibida mai pel TC.
