A poques jugades de l’escac i mat al sistema públic de pensions

Sota l’imperatiu reduccionista de fer servir com a gran argument el determinisme de la demografia, continua avançant el desballestament del sistema públics de pensions, la joia de la corona de l’estat social i de la classe treballadora. Un sistema públic de pensions de repartiment que redistribueix rendes no només en funció de les cotitzacions fetes al llarg de la vida de treball, sinó també ponderant les més altes i les més baixes.
El model fa anys que forma part del desig dels mercats financers. Ho intentaren en la dècada dels anys setanta i, des d’aleshores, no han deixat de posar-lo en escac. No s’amaguen enles seves pretensions: volen instaurar un model prim, ben prim, universal, però alhora de difícil accés atenent a les dificultats creixents per accedir-hi i les dificultats, creixents també, per poder tenir carreres professionals continuades als milions de persones a les que se’ls nega accedir al treball. Un sistema prim farà que una part de la població activa s’espavili i contracti plans de pensions paral•lels, que, en el millor dels casos potser podrà arribar a tenir una certa tutela sindical, per exemple, però que bàsicament estarà hegemonitzat per grans companyies d’assegurances i mútues controlades pel poder financer. D’aquí el seu interès a subvencionar sense cap mena de rubor  suposats ideòlegs de les pensions que vaticinen que cauran tot d’una. Recordem que alguns dels signants de l’Informe, suposats experts, vaticinaven en  1995 que el sistema de pensions l'any  2010 no existiria i hauria fet fallida. Quan la realitat  ens demostra que els darrers anys, bo i travessar una crisi, hem pogut dotar el sistema de reserves.
Ens trobarem, doncs, d’aquí a quatre dies amb un model públic afeblit, que expulsarà els assalariats que puguin desviar part de la cotització cap a l’àmbit privat, amb la qual cosa el sistema públic anirà perdent capacitat.
No n’han tingut prou amb les darreres mesures, iniciades per Rodríguez Zapatero (veritable Cavall de Troia) i posteriorment pel govern Rajoy. Del que es tracta, ara, és de fer un altre pas endavant, bo i aprofitant el desconcert polític i la correlació de forces que evidencia la majoria absoluta. Ens diuen que la raó és la demanda expressa de la UE, però tal vegada hauríem de recordar que, en termes de pensions, no som pas dels que les tenim altres.
Intent de donar un nou cop de destral a les pensions, que no es revaloritzaran (si se’n surten!) en funció de l’IPC, allargant l’edat de jubilació novament, etc. Primer atemoriren la ciutadania amb la demografia, mentrestant es negaren a avançar en la separació de fonts (per què les pensions no contributives no es paguen amb els pressupostos generals de l’Estat, és a dir amb la fiscalitat de tothom i s’han de pagar amb els diners de les pensions contributives?) i ara pretenen desmuntar bona part del sistema, bo i deixant el que en quedi lligat a l’evolució del compte de resultats de l’Estat, quan les pensions no hi intervenen directament, sinó que viuen del seu propi sistema comptable i financer.
Voluntat ideològica neoliberal i interessos econòmics de les corporacions financeres. Recordeu que, en això i en les asseguradores, els alemanys hi tenen molt a dir, però també sobretot un govern com ara l’espanyol que, tot i voler semblar que actua com a “gestoria” dels interessos d’Europa, ho fa amb una finalitat ideològica molt determinada que dinamitar el benestar de tots.