Si qui ha de defensar la unitat d'España son els periodistes radiofònics -que no cal fer-lis publicitat gratuïta anomenant-los- , comentaristes, tertulians, algun que altre polític, que van sortint com els cargols desprès de la pluja des de fa un temps, i més que d'aquest mateix nivell s'hi aniran afegint, no cal que s'hi esforcin massa els que opten per la possibilitat de que Catalunya esdevingui un Estat propi dintre d'Europa.
Com segueixi aquest nivell, que anirà “in crescendo”, la partida està guanyada, i no tan sols perquè aquests ho facin molt be, sinó, i principalment, perquè aquells ho fan molt malament.
No es pot contestar una educada demanda de diàleg ensenyant un llibre “sagrat” que, si s'ha volgut, no hi ha hagut cap problema en canviar-hi o afegir-hi coses d'un dia per l'altre i sense el necessari referèndum ciutadà, i amb amenaces de poder utilitzar l'exercit i les presons. Això no és més que la manca total d'arguments per rebatre punts de vista diferents i creure's tenir la propietat de tot, inclòs del que no li pertany, per poder-hi fer el que vulgui i decidir per damunt de qui només se sent propietat d'ell mateix.
Ens esperen unes setmanes que no seran aptes pels malalts del cor, ni del fetge, ni del estomac, i haurem de seguir perquè ara no és el moment de deixar tremolar les cames, o de que les esbaconades directes ens entobeixin. Tots, i cadascú de nosaltres, hem de seguir amb el seny i la decisió mostrada la tarda de la Diada i, com llavors, pacíficament però amb tota la il·lusió i convençuts del que estem fent.
Hem d'arribar al 25N amb totes les forces intactes per a poder emetre el nostre vot lliurement, com en qualsevol país civilitzat i hem d'estar preparats, tots, per acceptar el que les urnes dictaminin.
El dia següent ja podrem començar a pensar en el següent pas que, en aquest moment, ningú pot dir cap on serà, però que, en el supòsit de que sigui el que una molt bona part desitja, ja podem seguir preparant-nos pel, també següent pas, dels de les primeres ratlles del primer paràgraf, a no ser que canviïn la estratègia i deixin de crear independentistes. Encara que, de moment, no es veuen massa sobrats de tàctiques… o de intel·ligència, o de sentit comú.
Donat el cas, els “pros” per les preguntes ja les sabríem: la il·lusió de poder ser el que som i ens sentim sobiranament i estar cansats d'un “café para todos” perpetu, i més arribat el moment en que no ens en queda prou per a nosaltres. Ara es tracta d'anar analitzant seriosament els “contres”, tot i que pot ser una feina complicada, però s'ha de fer per convèncer a la major part de gent de Catalunya, i explicar-ho amb rigor, seriositat i seny a qui posa la rauxa, que és el poble.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
