Honorable Vicepresidenta, he llegit amb molta atenció el seu emotiu article “En el fango de Idomeni” publicat al diari Levante-EMV, i he hagut de fer-ho un parell de voltes perquè em costava acceptar el que havia entès a la primera llegida: un article de sentiments on la càrrega política (allò esperable d’una persona amb càrrec polític important) quedava molt difuminat i a més de manera confusa o enganyosa. Vostè té tot el dret del món a expressar els seus sentiments, com qualsevol altra persona, però crec que el seu càrrec li obliga a alguna cosa més. Vaja per davant que reconec la distància que la separa positivament d’aquest altres càrrecs que romanen en silenci o amagats davant el que passa. La felicite, però sincerament crec que hem d’esperar quelcom més d’una lideressa que vol representar el canvi en si mateix.
El segon “detall” és l’idioma de l’article i que sol utilitzar quan es dirigeix al poble: el castellà. Una decisió que no és gens neutra i que no ajuda a situar el valencià/català al nivell de reconeixement que necessita per a la seva normalitat. Ja sabem que altres vegades ha fet ús i que el domina a bastament però detecte que la tendència a emprar el castellà és inversament proporcional a la necessitat de superar la minorització de la nostra llengua.
Hi ha però una frase a l’article on sí utilitza el valencià per a dir “Comunitat Valenciana” . Ves per on la ideologia com a sistema d’idees i valors imposats i assumits, emergeix amb una definició per al nostre País Valencià, que comporta una càrrega de valors contraris a tot allò que vostè vol representar i expressa al seu article. “País Valencià”, representa llibertat, igualtat, solidaritat, futur… Comunidad ni que siga en valencià representa imposició, dependència, asimetria, egoisme, passat…
Hi ha altres detalls al seu article que m’han colpit. Un d’ells és quan fa referència a les fotos de la segona guerra mundial per a homologar i fer visible el que passa ara. I tant que sí. Hi ha però altres tan homologables o més i són les referides a la nostra gent tractant de fugir del feixisme el 39. Si al nostre País s’haguera fet una ruptura democràtica amb el franquisme, jutjant els seus responsables, s’haguera reconegut i reparat les víctimes i coneguérem tota la veritat, el detall no tindria importància, però això de moment no ha passat i clar, crida l’atenció la selectivitat de la memòria.
I el relat sobre Europa? No és gens innocent i no és admissible que segons qui continuem fent el mateix relat obviant la veritat històrica. Europa i Unió Europea no són el mateix. Els valors fundacionals de l’UE no són altres que la supeditació política als interessos del capital i la subordinació del procés d’integració als EUA i la seva geopolítica i això és demostra fins i tot amb els vincles del “pare” del procés Jean Monnet als propis EUA. Cal canviar de discurs. Europa no és un projecte dels pobles sinó del capital contra els pobles. I això s’ha demostrat cada vegada que la situació ho ha requerit: crisi econòmica, Grècia, persones refugiades…
No és veritat que Europa faça la vista grossa o no done respostes. Simplement és que en Europa mana el capital, mira amb els seus ulls egoistes, espoliadors i explotadors i dona la resposta en funció dels seus interessos. Per la qual cosa el problema no és com sensibilitzar unes elits polítiques que fan la vista grossa o no donen resposta, el tema és com combatre-les. El mateix passa amb les persones refugiades, que sembla que han sorgit del no res per art d’algun il·lusionista. Venen fugint d’una guerra que mira per on i malgrat totes les campanyes de confusió informativa, sabem que naix pels mateixos interessos del capital internacional.
Una darrera qüestió Vicepresidenta, tot el que es pot fer quan arribem a dirigir les institucions en un tema com aquest es redueix a fer el mateix que ja fan les persones voluntàries? La gestió política que vostè pot fer del seu viatge es redueix a un article de denuncia? De debò eixe és el límit?
