Deixeu-me adobar l’inici d’aquest article amb les paraules pòrtic de Camí de Sirga. Deixeu-me, també, desplaçar la cruesa que, implacable, assola l’antiga quotidianitat de la novel•la de Jesús Moncada. I per un moment, quedem-nos amb la precisió dels fragments que, lentament, en devasten la vida corcada, rovellada.
D’alguna manera això té a veure amb nosaltres. Amb la rèmora de qui ens voldria eternament situats en el provincianisme. Amb la voluntat de CiU i PSC.
Les comarques de ponent ragen estranyes al dia a dia que es cou a d’altres indrets. Les nostres possibilitats de decidir sobre les qüestions que ens afecten directament són, pràcticament, nul•les. I aquest fet no és casual. La nostra renúncia a no ser ni fer més enllà de lo tradicional, més enllà de lo de sempre, no és casual. És el resultat dels qui treballen per mantenir-nos com els clients anestesiats que amb poca cosa es conformen.
Mireu, sinó, com mentre a l’àrea metropolitana de Barcelona es debaten sobre l’estat de la comunicació entre rodalies, al nostre territori ni se’n parla -i no serà per necessitat-. O com els seus ajuntaments pressuposten xifres desorbitadament allunyades de les possibilitats dels nostres, encara i comptar-los tots junts. O com mentre els seus ajuntaments semblen formiguers de tècnics amunt i avall, els nostres han de passar amb poc més d’un secretari. Guaiteu com Lleida s’estronca en un progrés lent i caòtic. Guaiteu com la vida rural acabarà per convertir-se en un gran jardí espiritual… I quants anys fa que dura tot plegat? Quants anys fa que, en acostar-se el dia de les eleccions, deixes de votar en clau de voler ser, i acabes dipositant el mateix vot de sempre? El mateix vot que desvergonyidament permet que la casa envelleixi?
Deixa’m que a aquesta alçada de l’article et plantegi: què hi guanyes votant Convergència i Unió? Què hi guanyes votant PSC? S’equivoca la Sra. Cunillera quan pretén resoldre el dèficit secular que ens assola amb dosis d’optimisme irreflexiu. També la Sra.Tarruella, la qual ho simplifica a la condició d’ésser respectats, s’equivoca. Poc ha vagarejat pel territori qui ho formula i qui ho accepta. Ben poques vegades han entaulat converses i somnis balbejats sense arestes amb els veïns. Les animo, a totes dues, a reflexionar-hi i a tractar de consensuar pal•liatius. A esclafar un terròs amb el puny i entendre què és, per a nosaltres, l’esperança: la voluntat d’esdevenir un territori de primera, i no pas, silenci insignificant.
El dia 9 de març, l’hegemonia de les comarques de Lleida no es disputa entre PP i PSOE. Tampoc entre PSC i CiU; aquests dos partits no poden assolir més enllà dels diputats que se’ls atorga perquè això suposaria haver d’augmentar milers de vots. El darrer diputat se’l disputen Esquerra i PP. És per això que, un vot, un sol vot, pot fer decantar la balança del darrer diputat cap al PP. És per això que votar CiU i votar PSC és votar PP. És perdre l’esperança d’esdevenir un territori de primera. És deixar que la casa s’ensorri definitivament. Tu decideixes: PP o Esquerra.
