No pretenc fer ara una defensa d’aquest darrer procés congressual d’ERC i ni tan sols voldria entrar en fer valoracions polítiques dels seus resultats. No cal. No aportaria res de nou ni res que jo digués faria canviar l’expressió (que no l’opinió) de la legió de garlaires mercenaris que no tenen res millor al sac de gemecs que el grinyol de les seves entranyes. Per una altra banda, dels comentaris que han fet alguns capitostos de cordes contràries, no en diré què en penso, per no caure en un joc de despropòsits que m’abocaria amb ells al fons del sac dels cretins.
Ja sé que ERC no és el partit perfecte, això no existeix. També sé que els partits no són més que eines al servei de la construcció permanent de les societats i que, depenent de l’estat de la cosa, de vegades convenen més unes eines que d’altres. I és ben clar que n’hi ha de millors i de pitjors, però jo estic segur que no trobaria cap altre partit on, més enllà de la meva major o menor coincidència amb els seus principis ideològics, la meva radicalitat democràtica s’hi trobés tan còmoda i a gust.
Però no només això sinó que, ara per ara, no hi ha al meu país cap altra eina política capaç de proposar la construcció d’una República Catalana, com a Estat independent en el marc de la Unió Europea. Cap ni una que ho proposi amb tota normalitat i prou veracitat com per fer-ho creïble i possible. Difícil, és clar, però ja no utòpic. Mai més utòpic. I és gràcies a ERC que cada vegada en som més, depassant en molt el marc limitat de la pròpia ERC, els que veiem la vella utopia una mica més a prop.
D’aquí en neix tota la ferocitat dels que ens encalcen per fer-nos la pell al preu que sigui. La ferotgia dels que volen seguir mantenint el mite d’una falsa nació espanyola inventada pels castellans i l’amargor mal païda dels patriotes d’aparador, incapaços de suportar el més lleu tremolor fora de les confortables vitrines on exposen les seves arnades vergonyes.
I com més avancem, més ferotges seran els atacs i més greus i constants les desqualificacions i els sarcasmes malintencionats. Hi ha molt en joc i ens hi haurem d’anar acostumant i anar aprenent a contrarestar-ne els efectes. I ja sé (ja ho he dit abans i hi insisteixo) que no som, ni molt menys, perfectes. Cometem errors, alguns certament greus, és cert, que no ens ajuden en el propòsit. Però és igualment cert que no en cometem més ni més greus que tots els altres, sinó més aviat al contrari. Ara bé, en el punt de mira permanent, al bell mig del punt de mira de tothom, només hi som nosaltres. Tots se les tenen entre tots, com és lògic, però a tots els uneix, si bé des d’angles diferents, el joc del Pim Pam Pum en contra dels qui sotraguegen les estructures caduques d’un Estat imposat que no serveix per res més que per aguantar l’status quo d’unes classes dirigents i benestants que coincideixen en repartir-se el control d’un patrimoni que no els correspon, a costa de la soferta paciència de la bona gent.
Deixeu-me que destaqui només dos apunts d’aquest congrés, dos flaixos que, tal com jo ho veig, resumeixen els aspectes positius que valdria la pena servar d’aquesta catarsi.
El primer: Al voltant del noranta per cent dels assistents al congrés vam votar a favor de la ponència d’estratègia, que va incorporar una gran part de les esmenes presentades pels diferents sectors. Les legítimes discrepàncies personals i fins i tot les picabaralles internes, resten com a pures anècdotes davant l’evidència d’una unitat ideològica tan majoritàriament incontestable que ens ha proporcionat un document estratègic d’una enorme potència. La resta no és més que pura facècia. Material pel Polònia.
Segon: Durant l’informe del President sortint hi va haver un moment màgic en el que, al pas d’alguns murmuris que s’havien produït a rel del seu discurs, es va adreçar amb contundència al ple del congrés i ens va engegar: “Només hi ha dues maneres d’assolir l’objectiu de la independència de la nostra nació. A base d’hòsties o a base d’urnes” i elevant el to a nivells de míting va afegir: “…i si hi ha algú en aquesta sala que estigui disposat a seguir la primera via, que aixequi la mà”.
N’érem més de tres mil en aquella immensa sala i un espès silenci va aixafar de cop l’ambient fins a fer-se absoluta i impressionantment solemne. Ningú va aixecar el braç. Absolutament NINGÚ!
Però de la mateixa manera que ens hem expressat sense fissures a favor de la via estrictament democràtica, amb la mateixa contundència afirmo que si mai algú (i aquest “algú” inclou tot i tothom d’aquest món i de l’altre i part de l’estranger) volgués qüestionar el pronunciament sobirà del nostre poble, el dia que es produeixi, aquí n’hi ha un que no dubtaria ni un instant en aixecar el braç enlaire i plantar-se al costat de les urnes per defensar-ne el seu contingut per la via que fes falta. També a hòsties. I no tinc el més mínim dubte que allí hi trobaria, colze a colze, amb l’ànim resolt i disposat, a la impressionant majoria silent de l’altre dia.
Més enllà de les xerrameques, les caricatures, els exabruptes i les desqualificacions organitzades a les que estem tan sotmesos com acostumats. I encara molt més enllà de les nostres pròpies pallassades, això és el què fa gran el meu partit i per això em sento tan honorat de pertànyer-hi.
