Toca respondre amb contundència a l’atac del Govern de la Generalitat contra l’escola pública. Es inacceptable que la consellera Rigau i companys, després d’anys de fustigar Esquerra demagògicament en considerar que mai no havíem fet bé la feina quan comandàvem el Departament a través de Marta Cid i Josep Bargalló i, posteriorment, encara amb més cinisme quan ens acusava de tots els errors d’Ernest Maragall, ara anunciï retallades que afecten al funcionament quotidià de les escoles, tant pel que fa a la voluntat de no cobrir les baixes del professorat ni les provocades per les jubilacions. S’ha de tenir molta barra per fer passar per convenient la reducció de les aportacions a les escoles en tot allò que afecta al manteniment, per cantar les ensoltes al programa 1×1 (ordinadors), per cridar a quatre vents que no pensa consentir les escoles ghettos, però, alhora, canviar la normativa de preinscripció que impedirà una major porositat de les escoles pel que fa a rebre alumnat diferent.
Tot plegat, és inacceptable. Si aquesta ofensiva no s’atura ara, quan tot just som en els inicis de la legislatura, correm el risc que acabi reeixint la idea (tenen molts mitjans de comunicació al seu servei i prou que ja sona) que en “temps de crisi, ja se sap, toca retallar”. Normalment, qui deixa anar-ho (ho tinc comprovat) no ha portat o no porta els fills a l’escola pública i, menys, a les escoles públiques de l’àrea metropolitana.
L’administració no pot ser neutral. En l’escola pública, i sobretot en la conjuntura de econòmica depressiva que patim, rau la clau per aturar una descohesió social que pot ser vertiginosa. Amb pocs anys, podem trobar-nos l’edifici bastit ple d’esberles, per la qual cosa hem de situar la línia vermella infranquejable en el manteniment del mateixos recursos actuals. Minvar-los és un acte de criminalitat social.
En Joan Puigcercós va deixar dit i compromès en la campanya electoral la consigna, referida a l’escola també, que per a Esquerra el full de ruta es resumia en el famós “Ni un euro enrere”. Però no han passat encara els cent dies de gràcia i ja tenim al damunt la primera gran patacada. Doncs ara cal respondre amb contundència. Al Parlament, als ajuntaments i al carrer. I, si cal, a les portes de les seves escoles de la zona alta de Barcelona on, evidentment, a diferència de les públiques de Cornellà, no hi ha immigrants.
