Avui, el temple expiatori de la Sagrada Família a Barcelona està en portada per culpa del traçat de l’AVE, però, els mitjans de comunicació ens ho expliquen de revolada, i sempre ens queden dubtes del que s’està coent. El cert és que tenim un curtcircuit urbà. La coincidència, almenys, de dues obres importants amb possibilitats de fer-se mal. Molts arquitectes i enginyers de prestigi han desaconsellat aquest traçat de l’AVE, i els geòlegs de Catalunya han demanat ampliar l’estudi del subsòl, doncs el geotècnic realitzat és del tot insuficient.
Inicialment, els polítics responsables van acceptar el traçat sense valorar les possibles conseqüències, probablement ningú hi va caure en això. Més tard, fins i tot, van mostrar poc respecte i manca de sensibilitat a les reclames dels afectats, i sobretot pel que fa al pas pel carrer Mallorca amb una incidència directa sobre obres d’un valor reconegut arreu del mon.
Per valorar el que està en joc, val la pena saber quelcom d’aquest patrimoni de la humanitat que els catalans tenim a casa nostra, o al menys d’una en particular, com és la Sagrada Família.
Fou l’any 1881 que s’escripturà la compra del terreny al municipi de Sant Martí de Provençals, lluny del centre barceloní, per aixecar-hi un temple dedicat a la Sagrada Família, aquest estava al mig de la plana, equidistant del mar i la muntanya i dels rius Besòs i Llobregat. La transacció econòmica es realitzà per uns 34.000 duros d’aquell temps, avui seria una quantitat irrisòria.
El temple, però, era un anhel que venia de lluny, un dels seus primers inspiradors fou en Josep Manyanet i Vives (1833-1901) i després fou el llibreter i editor del carrer de la Princesa de Barcelona, en Josep Ma. Bocabella i Verdaguer (1815-1892), qui ja en feia menció en el seu butlletí “El Propagador de la Devoció a Sant Josep”, això era al febrer de l’any 1875.
L’arquitecte Francesc de Paula del Villar i Lozano (1828-1901), realitzà el primer projecte del temple. Aquest era en planta de creu llatina, dividida en tres naus i amb l’agulla del campanar a 85 m. d’alçada. La primera pedra, beneïda pel bisbe Josep Ma Urquinaona, es col·locà el 19 de març de 1882, diada de Sant Josep, com no podria ser d’altra manera.
Amb una part del elements sustentadors realitzats i per discrepàncies en l’execució de les obres, dimiteix l’arquitecte Francesc de Paula. I és llavors, quan en Josep Ma. Bocabella, per indicació d’en Joan Martorell, arquitecte i membre de la Junta de l’Obra, encarrega a Antoni Gaudí i Cornet ( 1852-1926), que aleshores tenia 31 anys, la continuació del temple, tasca que ja no deixaria fins a la seva tràgica mort.
Gaudí pren una altra idea del temple, i basant-se amb l’experiència de la Cripta de la Colònia Güell, engegà un nou i ambiciós projecte, esperonat alhora per una important aportació econòmica. Durant la seva construcció, hi va haver de tot, admiració i critica, i als voltants del 1915 importants dificultats econòmiques per seguir construint el temple. Amb tot, aquest no s’atura, i a la mort del mestre, l’obra tingué els seus continuadors perquè l’esperit era viu, i així seguiren els arquitectes en Domènec Sugrañes, en Francesc de P. Quintana i en Isidre Puig Boada amb en Lluís Bonet Garí fins al 1983, agafant el relleu en Jordi Bonet Armengol, actual director i coordinador de les obres.
L’extraordinari treball d’en Gaudí quedà malmès per l’incendi del seu estudi l’any 1936 on es perden per sempre molts dels dibuixos i maquetes realitzades pel mestre. Gràcies, però, al que es pogué salvar i a la constant recerca investigadora en aquests darrers anys s’aconsegueix descobrir tot un món sense precedents. I així, la nova arquitectura de Gaudí, apareix desvetllada, viva i en moviment. Reflex de la naturalesa, sempre, la seva guia i mestra.
Anys de recerca i d’estudi, on intervé el matemàtic Claudi Alsina, descobreixen els secrets de l’arquitectura de l’obra. Independentment de l’abundant simbologia religiosa, les noves columnes i els espais alliberats es regeixen per senzilles sèries matemàtiques. El temple es modula. I gràcies a les noves eines informàtiques es visualitza l’increïble estructura arborescent que ha de suportar les cobertes a base de voltes de maó de pla, més conegudes per voltes a la catalana. Gaudí es serví de les superfícies reglades, així emprà el paraboloide, l’hiperboloide i l’helicoide en la formació d’aquestes, simulant, per sota, el fullam atapeït dels arbres, entrelligant-los i deixant passar la llum com un cel estrellat. Les generatius dels hiperboloides es decoren amb mosaic venecià, amb verds i daurats, endevinant-se ja un espectacle de llum, colors i formes d’una bellesa indescriptible, tal i com predeia Gaudí.
Símbol dels catalans i de valor universal, la Sagrada Família, on tot ha estat estudiat acuradament, s’alça amb força i, a mig camí, es mostra ja generosa i pletòrica. Els materials, les textures dels paraments, la llum natural, els colors dels vitralls, les formes, tot es relaciona en un espai interior interactiu d’una gran bellesa. Antoni Gaudí, que actuava amb total llibertat creativa, envoltat de bons professionals, mestres que avui difícilment trobaríem, ho menava tot, fins hi tot aquells detalls que podien resultar impensables com per exemple els campanars. Amb l’ajuda del mestre Lluis Millet, d’en Francesc Pujol de l’Orfeó Català, i músics del Liceu, instal·là 15 campanes diferents en cada torre i va idear un sistema intern per a tocar-les, aconseguint 60 notes perfectament afinades per interpretar els himnes al Creador, obres de Bach, Haendel o Beethoven. Un cop acabat s’aconsegueix tota la gamma musical i la millor polifonia aèria sobre la ciutat. Res a veure amb qualsevol altre campanar existent.
Don Anton, com també se’l anomenava, vivia amb intensitat la seva obra, la seva religiositat, la seva terra i condició de català. Era un 11 de setembre, i com cada any en l’aniversari de la caiguda de Barcelona el 1714 per l’exercit invasor del primer borbó de la monarquia, en Felip V, els catalans feien i fan una ofrena floral al monument d’en Rafel Casanova, conseller en cap, mort en defensa de la ciutat. A les portes de l’església on Gaudí anava a missa cada mati, li fou barrat el pas per la policia, ell els increpà i aleshores l’hi exigiren que els hi parlés en espanyol, i ell s’hi negà; amb la insistència, fou detingut, insultat, multat i tancat a la garjola, essent alliberat poc després. Tenia ja 72 anys. Gaudí va sentir molta pena per tota aquella agressivitat, a la que s’enfrontà per que entenia anava contra la seva llengua i per tant contra Catalunya. La notícia, no es deixà publicar, però, s’estengué ràpidament per tot arreu.
A mitja tarda del 10 de juny de 1926, a 15 dies de complir els 74 anys, Gaudí moria al vell Hospital de la Santa Creu de Barcelona per les ferides causades per un tramvia.
Pere Camarasa i Albinyana
