Segons sembla, la primera definició de «modernisme» a Catalunya correspon a Ramon Domènec Perés, que el 1884 afirma –si fa o no fa– que ha ser un moviment clarament innovador, amb vocació europeista, proper al naturalisme, defensor de la ciència i del progrés, de la literatura i de l’art en el sentit més acurat del mot. Així, doncs, ja fa més d’un segle que el catalanisme vol ser europeu. Sens dubte, no és pas una tasca gaire fàcil, atès que diverses generacions ja ho han intentat abans que nosaltres (encara que també és de justícia reconèixer que en circumstàncies extraordinàriament més difícils que les actuals). I, de fet, per intentar compensar la manca d’europeïtat, tendim a omplir-nos la boca d’europeisme, amb el risc evident de buidar de contingut ambdós conceptes, tant el d’europeisme com el de catalanisme. I, en aquest sentit, en una carta adreçada a Miguel de Unamuno i datada el 1896, el mateix Ramon Domènec Perés constata que «Nos morimos de anemia cerebral y de hemorragia de palabras».
A finals del segle XIX i –en certa mesura– a principis del segle XXI, l’esclerosi política espanyola i la manca d’ambició política catalana fa que moltes persones sentin la necessitat imperiosa d’organitzar-se per projectar la realitat catalana a Europa. I, molt probablement, això contribueix a explicar el naixement de la Xarxa d’Entitats Europeistes de Catalunya, en un intent de compensar les evidents febleses de la nostra representació política. En efecte, ens hem de conformar, malauradament, amb una dotzena de diputats que, en la majoria dels casos, treballen més per Espanya que pel nostre país o per Europa. Tanmateix, quan els Països Catalans disposin d’un estat propi, tindrem més de 20 diputats, un comissari a la Comissió i un membre al poderós Consell de Ministres de la UE. Amb tot el poder negociador que això comporta…
Ara per ara, fins que arribi el dia de la llibertat, aquestes associacions catalanes europeistes hauran d’ajudar el conjunt de la nostra societat a aprofitar totes les oportunitats que Europa representa i també hauran de fer sentir la veu dels catalans en la construcció europea. En realitat, bona part del nostre futur dependrà de la nostra capacitat d’interrelacionar-nos amb el nostre entorn europeu i de la nostra voluntat de jugar un paper rellevant en els grans debats europeus. Tal com afirma Ramon Domènec Perés en la seva carta a Unamuno, el que tots plegats necessitem és llibertat, força i ímpetu en el pensar i en l’escriure
Article publicat a El Punt el 17 d’octubre del 2009
