Sí, ja sé que molts no esteu d’acord amb el titular, però, si us plau, deixeu-me que ho expliqui.
Des del mateix moment de la seva aparició, Podemos va comptar amb importants suports provinents de sectors ben diversos, segurament més propers a la dreta que no pas a l’esquerra. Aquests sectors tenien una preocupació evident pel “problema catalán”. Sabien –i saben– que PP + PSOE + C’s + UPyD difícilment poden superar el 40% del vot català; és a dir, tenien coll avall que els partits tradicionals no podrien frenar el sobiranisme. Calia, doncs, potenciar un partit que actués a favor de l’espanyolisme des de l’esquerra, i aquest partit va ser Podemos: “el cavall de Troia”.
És clar que el mapa dels partits polítics catalans es força allunyat del bipartidisme espanyol; per això, Podemos havia de seguir una estratègia diferent a la utilitzada a les darreres eleccions europees. Tenien clar el que havien de fer: desvetllar el vot “mandrós” localitzat sobretot a les perifèries de les grans ciutats i que s’intuïa decantat clarament cap a l’unionisme. És a dir, eren plenament conscients del “què”, però calia concretar el “com”.
Sospesat tot, el seu full de ruta va consistir en l’establiment d’acords amb forces autòctones que els podrien facilitar el camí vers l’objectiu prefixat. Així, van concretar acords amb ICV-EUiA i Procés Constituent.
El primer assaig va ser Barcelona en Comú i els va sortir bé: Ada Colau és l’alcaldessa de Barcelona. Tanmateix, no van fer una lectura prou precisa dels resultats del 25-M. Ada Colau va rebre molts vots de persones que no combreguen gens ni mica amb la seva ideologia, però que van emetre vots de càstig als altres partits. Passats quatre mesos de les municipals, i vista l’actuació de l’equip de Barcelona en Comú a l’ajuntament de Barcelona, probablement molts dels seus votants es repensarien el vot a dia d’avui.
Tot amb tot, enfortits per aquella experiència, la van voler repetir amb Catalunya Sí que es Pot. Devien pensar que Lluís Rabell podria ser com l’Ada Colau de Catalunya i van arrossegar en aquesta travessia ICV-EUiA i EQUO. Procés Constituent se’n va desdir. Com va dir Arcadi Oliveres, “ens hauríem pogut veure obligats a votar contra el procés”. Els dirigents ecosocialistes sabien perfectament les conseqüències dels seus acords amb Podemos, sabien que els seus vots es comptarien amb els vots del no pels contraris a les llibertats de Catalunya, fossin d’aquí o de fora. Ho sabien i ho havien escoltat des dels quatre costats. Sense anar més lluny, en el Parlament de Catalunya el president Mas ho va dir a Joan Herrera, que ho va refusar.
Ara, però, les eleccions ja són passat i els resultats, inamovibles: 72 diputats independentistes contra 63 que no ho són. En vots, 47,74 a favor del sí; 39,17 a favor del no; i 11,45 a favor del mal dit sí-no. Objectivament, és clar que també en vots va guanyar el sobiranisme, com també és clar que els sectors que s’oposen a la independència de Catalunya sumen els vots del no i els del si-no, de manera que consideren que el sobiranisme ha perdut el plebiscit perquè el 52% dels votants no van elegir la papereta de Junts pel Sí o de la CUP. Era evident i sabut que els mateixos que han prohibit el referèndum comptarien vots i no escons si això els afavoria. Que poc han parlat dels 72 escons sobiranistes que representen una majoria absoluta clara i indiscutible!
Mirat així, per tant, Podemos ha fet la seva feina: evitar que els vots a favor del sí superessin el 50% dels vots emesos. Ara bé, enllaçant amb el que he exposat més amunt, això no hauria estat possible sense la col·laboració imprescindible i necessària dels seus aliats catalans: Herrera, Camats, Coscubiela, Nuet i uns quants més. Potser algun dia, ells –o la història– explicaran els motius que els van dur a prendre decisions del tot contradictòries amb les posicions nítidament sobiranistes que, si més no alguns, havien defensat moltes vegades.
Fidel Gangonells i Borràs
04/10/15
