Des d’una perspectiva històrica, les arrels d’ERC són el republicanisme històric, el radicalisme democràtic, el liberalisme emprenedor, el cooperativisme agrari, el sindicalisme anarquista, el cristianisme social, el laïcisme pedagògic…
En altres paraules, les dels primers regidors republicans de Barcelona que, tot just prendre possessió de les seves actes, van començar a enderrocar la Ciutadella a cops de pic… Les dels defensors del sufragi universal masculí i femení, com l’Enriqueta Gallinat, i les d’aquells que concebien les estructures institucionals construïdes de baix a dalt, des dels municipis fins al federalisme europeu, com Pi i Margall… Les dels menestrals, pèrits i petits empresaris que modernitzaven el país amb els seus coneixements, amb les seves idees i arriscant els seus diners… Les dels pagesos que lluitaven per accedir a la plena propietat de la terra, com en Francesc Riera, i que s’agrupaven per construir les grans “catedrals del vi” modernistes, com les d’en Cèsar Martinell… Les dels obrers que suportaven sobre les seves espatlles el procés d’industrialització, que cantaven en els cors d’en Clavé, que protagonitzaven vagues heroiques per millorar unes pèssimes condicions de treball, com el “Noi del sucre”, i que llegien amb orgull els llibres que omplien les lleixes de les biblioteques dels ateneus, que construïen amb les seves mans… Les dels clergues implicats en la cultura com mossèn Cinto, en la llibertat de Catalunya com el canonge Collell, en la defensa de la República davant del franquisme com el cardenal arquebisbe Vidal i Barraquer… Les dels promotors de l’Escola Moderna, com Ferrer i Guàrdia, les de les graduades a l’Escola de Bibliotecàries, com Rosa Leveroni, les dels introductors del mètode Montessori, com la mateixa Maria Montessori, i les dels “mestres de la República”…
Des d’una perspectiva europea actual, aquests referents d’ERC s’estendrien per l’ampli ventall que permetria englobar els verds alemanys i francesos, gran part dels libdem britànics d’origen laborista, els liberals d’esquerra del D66 holandès, bona part del liberalisme i del cristianisme socials de l’NVA flamenca o el compromís cívic del Bloco d’Esquerda portuguès. I, evidentment, els projectes de centre-esquerra ampli i transformador que representen l’Scottish National Party escocès, el Plaid Cymru gal·lès i el Parti Québécois quebequès. I que, històricament, també ha representat l’SPD, el partit socialdemòcrata alemany.
De fet, en la defensa de les llibertats fonamentals i dels drets civils coincidim amb els liberals. Entre altres raons, perquè compartim amb ells (i també amb la nostra millor tradició anarquista) una profunda desconfiança davant els excessos estatistes. Mentre que, pel que fa a l’economia, ens reconeixem en el liberalisme d’esquerres anglosaxó i en l’estat del benestar socialdemòcrata escandinau i alemany, que garanteix la imprescindible igualtat d’oportunitats. I, finalment, en l’àmbit social, confiem en l’economia social i el tercer sector, com a espai actual de trobada entre la garantia pública i l’emprenedoria privada, que tan bé entronca amb l’herència cultural i assistencial de les nostres mutualitats, de les nostres cooperatives agràries i de consum, dels nostres ateneus republicans i llibertaris i, fins i tot, de les nostres caixes d’estalvi.
En definitiva, som fruit de diverses síntesis plurals, elàstiques i en permanent redefinició. Culturalment, entre l’humanisme cristià i el republicanisme d’arrel il·lustrada i romàntica; políticament, entre el liberalisme clàssic i el radicalisme democràtic; econòmicament, entre el liberalisme d’esquerres i la socialdemocràcia; i, socialment, entre la justícia social i l’esperit revolucionari.
I, per sobre de tot i per poder assolir els nostres objectius, som independentistes.
Per tot plegat, som hereus de Salvador Seguí, de Francesc Layret, de Francesc Macià, de Lluís Companys…
