Què em varen ensenyar a mi, durant la segona part de la dècada dels seixanta del segle XX? Que Cristóbal Colon havia arribat a Amèrica el 12 d'octubre de 1492, amb tres carabel·les i que havien pres possessió d'aquelles terres en nom dels reis catòlics, que eren els governants d'Espanya. Que fruit d'aquell gran descobriment s'havia tret de l'estat salvatge una població ignorant i desorientada, que se'ls havia evangelitzat, se'ls havia convertit al cristianisme i se'ls havia ensenyat a viure i que això havia estat el fet més important de la història d'Espanya; descobriment, colonització i evangelització, d'una població que fins aquell moment vivia desemparada i sense nord. Ara el ministre d'Assmptes Exteriors espanyol, ha parlat d'Amèrica i ha dit que no tenien història, que l'únic que s'havia fet era matar quatre indis.
Això m'ha fet recordar les moltes pel·lícules de l'oest que vaig veure quan era jove, moltes d'elles d'indis, en què els indis sempre eren els dolents i els rostres pàl·lids eren els bons. En aquestes pel·lícules sempre moria molta gent, molts d'indis i molts dels colons. Sempre semblava que els indis volien prendre les terres als colonitzadors, quan sempre va ser a l'inrevés. Com que no som historiador ni he investigat aquest període de la història, el que faré serà manllevar les paraules d'un historiador que em mereix una total confiança, ja que analitza aquell període de la mateixa manera que he anat descobrint durant les lectures que he anat fent fins ara. Es tracta del catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en Història Militar, Antonio Espino López, el qual diu que el dia a dia de les batalles que varen tenir lloc durant la conquista d'Amèrica, eren massacres, assassinats, amputacions de mans i peus, ferides curades amb oli que bullia, i tota casta de violacions.
En el seu llibre La conquista de América: una revisión crítica (RBA Ediciones) proposa una mirada sense prejudicis de la colonització hispana, i per fer-lo s'ha servit dels testimonis deixats a les nombroses cròniques d'Índies, per poder descriure amb precisió les armes, les tàctiques, i les sagnants pràctiques que herois com Hernán Cortés varen dur a terme. En una entrevista li demanen en què són culpables els historiadors que sempre i per una qüestió de patriotisme mal entès s'hagi negat qualsevol excés comès a Amèrica. Aquesta és la seva contestació: “Una amplia mayoría, hasta hace muy pocos años, apenas se había atrevido a mostrarse crítica con el imperialismo hispano en las Indias, en América. Hay que tener en cuenta que, durante mucho tiempo, se había considerado que mostrarse crítico con las hazañas hispanas era sinónimo de ser un mal español, me atrevería a decir; de hacerle el juego a todos aquellos que habían fomentado la famosa “leyenda negra”. Me da la sensación que, por una cuestión de patriotismo mal entendido, siempre se ha negado cualquier exceso cometido en América o se ha querido justificar como una típica “acción de guerra” que, además, en el caso que nos ocupa duró muy poco tiempo.”
Li demanen si creu que existeix una resistència a reconèixer la crueltat que ell descriu en el llibre. Ell contesta que segurament quasi tothom és conscient que es té una factura pendent amb els descendents de les poblacions aborígens (de tant en tant he llegit que es reclama aquesta factura i que són molts de milers de milions). Diu que pagar aquesta factura no correspon només a Espanya, sinó a totes les potències europees imperialistes en les èpoques moderna i contemporània. Afirma que qualsevol imperialisme és expansionista i agressiu per definició, i que pràcticament tots ells usaren la crueltat. Qua això s'ha de tenir clar i que s'ha de saber encarar qualsevol crítica que es pugui fer. Diu que no som millors ni pitjors que els altres, que s'han d'entendre aquest tipus de realitats, que s'han de conèixer i que s'han de procurar erradicar del nostre present i del nostre futur.
I aquesta realitat és la que ha volgut ignorar el Sr. Borrell. Li ha semblat que era millor fer el que s'ha anat fent durant molts de segles. Voler ignorar la realitat i disfressar-la de mentida. És un fet semblant o equivalent que es fa amb el procés català, amb els presos polítics i amb els exiliats que també els historiadors algun dia hauran d'aclarir que es varen dir moltes mentides i que es va tractar el tema ben igual que si d'una colònia es tractàs, només que les batalles i les tortures s'han encomanat a la justícia i s'han utilitzat les presons per separar famílies honrades que no havien fet res mal fet, per molt que se'ls vulgui encomanar l'adjectiu o el nom, segons com es posi o es digui, de delinqüents. Els partits torturadors els desitgen presó a voler, tot dient que ells ja els havien advertit que això podria passar. I com que no ens varen fer cas…
