Per motius professionals, aquest cap de setmana hem tingut l’oportunitat de visitar l’exili. Quan n’hem tornat, els motius eren més aviat humans o democràtics. Retrobar-se amb el president Puigdemont i el conseller Puig a Brussel·les i a Waterloo ens ha fet enfrontar-nos amb la dura realitat de la gent que viu a l’exili.
Des de Catalunya és molt fàcil parlar i de manera molt lleugera de la gent que roman segrestada a presó, i també dels que viuen lluny, en un altre tipus de presó. “Això és xantatge emocional”, diran alguns. Des del Dietari del Procés, vostès, millor que ningú saben, apreciats lectors, que les crítiques no han mancat: falta d’entesa, circ al Parlament, declaracions fallides el 10 i el 27 d’octubre… però el que és innegable és que, com mana la tradició, cada generació de catalans compromesos té la responsabilitat històrica d’intentar-ho. Sortirà millor o pitjor, però n’estem ben convençuts que pel camí anem generant una experiència que probablement un dia ens durà a la llibertat. Nogensmenys, mentrestant cada dia en som uns quants més, i l’Estat espanyol no ens ha derrotat encara ni tant sols amb les seves pitjors versions.
I aquest fet, per si sol, indica que “ara, ja estem guanyant”, com ens va transmetre el president en primera persona des de la Casa de la República, en una zona apartada de Waterloo. En veure’l, ens va venir al cap, inevitablement, com deuria viure l’exili Lluís Companys (fins el seu assassinat), Irla o Tarradellas, en algun racó del món lluny del feixisme espanyol que avui torna aguantant la flama del govern legítim i, d’alguna cosa més en aquell moment. Avui som en unes altres circumstàncies: tenim govern a Catalunya malgrat tot, i el president Puigdemont pot dedicar-se amb cos i ànima a fer una feina molt important: “Que ens coneguin”. Que ens coneguin per poder fer un altre pas endavant. Veure Puigdemont al menjador de la Casa de la República entre molts amics de la Federació d’Ateneus de Catalunya va ser molt emotiu. El president estava entre la gent del seu poble que l’havia anat a veure, per transmetre-li la seva escalfor. Sí, al mode del segle XXI, amb fotos i selfies.
Puigdemont i el conseller Puig mantenen la dignitat, però no poden escapar d’aquell punt de melancolia que fa que sembli tant senzill entrar en aquella casa i donar-li la mà i conversar, com si fos un bon amic que hom va a veure, però d’una manera que sembla clandestina ja que es tracta del president d'un país, algú que hauria de ser menys accessible a Catalunya. La casa per dins és molt segura, però a fora hi ha la gran gàbia. En aquest refugi, el president rep gairebé tothom, que és el que li pertoca, i això ens projecta i ens dóna a conèixer; però la processó va per dins quan la visita te la fan compatriotes que, amb els ulls plorosos et donen una abraçada però després marxen.
El conseller Puig no va deixar de plorar en tot el dia. La Federació d’Ateneus de Catalunya va aconseguir que més d’una dotzena d’entitats emprenguessin un viatge cap a l’exili per homenatjar-lo, i agrair-li la dedicació d’una trajectòria vital al món de la cultura popular. Puig hi ha estat des de sempre molt vinculat. Però els ateneus, guardaven un as a la màniga: no van venir sols. Amb ells, el conjunt musical A Grup Vocal, va organitzar un sarau que el conseller recordarà durant molt de temps. L’església de Sant Jean Baptiste au Beguinage va presenciar un dels concerts més èpics del grup, sota la pressió del fred i el ressonar de les parets de Déu. Les cançons dels clàssics de Llach, Maria del Mar Bonet, Raïmon… van emocionar el conseller, el públic… i els propis cantants, que s'havien d'assecar les llàgrimes entre cançó i cançó.
Dolça Catalunya / pàtria del meu cor / quan de tu s´allunya / d'enyorança es mor. Com volen que algú que està patint l’exili no s’emocioni amb l’Emigrant d’Emili Vendrell, cantada per un grup de xavals que transmeten amb el cor a la mà una cançó que a prou feines coneixien fa uns mesos?
Després d’un jorn realment vibrant a l’església de la capital d’Europa; sota una pluja fina, l’autocar que portava una quarantena d’ateneistes valents arribava a la Casa de la República. Ja era fosc al capvespre, i les portes de l’exili català s’obrien per rebre’ns. El president ens donava la mà, intercanviàvem algunes paraules amb ell, ens fèiem els selfies de rigor i, en aquell moment, em va passar pel cap que Puigdemont també havia donat la mà a una persona irrellevant als ulls de la història per si sola, però que resultava ser un dels dos cronistes del procés independentista que escrivim aquí al Dietari del Procés i, en certa manera, els camins del protagonista d'aquesta història, i la història com a tal, s'entrecreuaven sense que ell en fos conscient.
I mentre deixava que la meva ment es reconfortés per uns instants en aquest pensament, A Grup Vocal va donar el gran cop d'efecte entonant el Catalunya Comtat gran, la versió clàssica de l’Himne de Catalunya. El segueu arran que coneixem gràcies també a Rafel Subirachs ens va penetrar ben endins: “Aquí és nostre capità! / Aquesta és nostra bandera! / A les armes catalans / que el Rei ens declara guerra!” i de cop, apretats per deixar un espai als joves cantaires, vam tornar a sentir que ho podíem tot. Recordin que, malgrat l’actitud pacífica del poble català, l’himne de Catalunya ens recorda quin és l’objectiu. I l'objectiu no és cap altre que la llibertat, perquè encara que hagi estat de manera molt breu (8 segons el 2017, unes hores el 1931, o uns dies el 1641), qui en algun moment tasta la llibertat, el seu destí queda vinculat per sempre més a aquest desig. Des de la presó o, en aquest cas, des de l’exili, mentre hi hagi un sol català que pugui sostenir encara la flama, les estructures de l’estat espanyol poden seguir tremolant.
Segueu arran, segueu arran, que la palla va cara!
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
