A favor del monolingüisme

            El títol d’aquest article me l’ha suggerit el del geòleg Toni Fernandez, publicat ahir a Indirecte, A favor del bilingüisme. No pretenc fer cap crítica, ja que estic completament d’acord amb ell, en el 90% del que hi explica i pens que el 10% restant, no és que no hi estigui d’acord, sinó que em sembla impossible, i això no significa que en el que llegireu a continuació no hi hagi més d’un 10% impossible, però avís que només pens fer un article complementari.
 
            Partesc del principi que el bilingüisme social és completament impossible, perquè no existeix com s’ha demostrat sobradament a qualsevol territori de l’Estat espanyol que tenen dues llengües oficials, la pròpia i la de l’estat, i el bilingüisme individual al 50% tampoc no existeix. No hi ha cap persona que simultàniament i durant tot el dia parli les dues llengües, ni tampoc ho fa alternadament, de tal manera que es pugui dir que ho ha fet al 50%. Per tant, una persona ja és bilingüe quan és capaç d’entendre perfectament dues llengües, si és capaç de parlar-les serà més bilingüe, i si les llegeix i les escriu serà bilingüe complet, però prescindint del 50%. Les societats, en canvi, són monolingües. Quan a qualsevol país una llengua dominant vol desplaçar i substituir la llengua pròpia i històrica del lloc, sempre es produeixen moltes situacions de bilingüisme, que sol parèixer que podria ser bilingüisme social, però com que aquest és impossible, la situació aparent de bilingüisme és transitòria, sempre es camina cap al monolingüisme. Saben bé allò que fan els colonitzadors espanyols, la seva pretensió de bilingüisme és per avançar cap al monolingüisme espanyol. En el territori purament espanyol, la societat és monolingüe en espanyol i, en canvi, hi viuen moltes persones bilingües i multilingües i la societat catalana és monolingüe en català encara que massa vegades, individu a individu, siguin obligats (a vegades es pensen que ho fan perquè escullen la llengua, però realment ho fan pels segles d’opressió) a expressar-se en espanyol. Allò que ocorre, és que en el territori català hi ha un gran nombre de grups lingüístics, el grup més nombrós és l’espanyol, ja que els catalans formam l’única comunitat lingüística existent i l’objectiu de l’Estat espanyol és destruir aquesta comunitat lingüística, per a posar-hi en el seu lloc la comunitat lingüística espanyola, i, per això, en temps de dictadura ho fan amb lleis, normes, prohibicions, insults, multes i tota casta d’elements repressors i en temps de democràcia, utilitzen el recurs del bilingüisme, per anar retallant l’ús de la llengua catalana allà on es produeix, per això, estic completament d’acord amb en Toni, quan parla que defensen el bilingüisme els partits que advoquen per l’hegemonia de l’espanyol.
 
            Completament d’acord amb el fet que la immersió lingüística no soluciona el problema de l’ús del català, perquè la immersió lingüística mai no es fa al 100%. Vaig fer un estudi a un institut de secundària que notificava a l’Administració educativa que feien en català el 70% de les assignatures. Com que a mi m’havien nomenat el cap de normalització lingüística vaig fer l’estudi amb unes preguntes al professorat demanant què passava a les aules. Una anàlisi de la llengua realment utilitzada, en quina llengua parlava el professor, en quina llengua escrivia, en quina llengua parlaven els alumnes amb el professor, quina llengua utilitzaven dins la classe per comunicar-se, com escrivien, en quina llengua estaven escrits els cartells de les parets, etc. El resultat va ser, i encara crec que no vaig encertar, que allà es feien en català el 38% de les assignatures i no el 70 que es comunicava a la Inspecció. Si en aquest institut hi haguéssim afegit la llengua d’ús als corredors, al rebedor i als patis, segurament haguéssim arribat a un ús de la llengua catalana d’un 25% aproximadament. Alguna cosa d’aquestes crec que ocorre a les escoles que fan immersió lingüística, on l’ús real de la llengua catalana, difícilment crec que pugui arribar al 50%. Estudiat des d’aquest punt de vista real, passar l’escola a fer de manera oficial el 50% de les assignatures en català i el 50% en castellà com es fa a les Illes, és condemnar el català a un ús aproximat del 20%, i no fa més que allargar la vida del condemnat a mort.
 
            Per totes aquestes raons, que mereixerien una més llarga explicació, crec que l’única manera d’impedir que el català no sigui substituït per l’espanyol és el monolingüisme, i mentre caminam cap a aquest objectiu podem fer el que proposa Toni Fernandez (que és el mateix que proposen els partits espanyolistes, però a l’inrevés), bilingüitzar tots els àmbits on l’espanyol s’usi majoritàriament o absoluta, i com que fer tot això ens serà impossible dins un estat que no ha deixat mai d’esser repressor amb les llengües i cultures diferents a l’espanyola, no queda més remei que caminar cap a la independència i declarar el català com a única llengua oficial. Existeixen dubtes sobre si serien capaços d’utilitzar els tancs.