A favor del bilingüisme

Sempre he pensat que el bilingüisme a casa nostra seria la perdició de la nostra llengua, i és per això que només el defensen els partits que advoquen per l’hegemonia de l’espanyol a Catalunya. De fet, el que ens cal és la independència, però mentre això no sigui una realitat potser ens caldria a tots plegats revisitar les nostres posicions.
 
En realitat, les institucions catalanes ja són totes bilingües, a excepció (teòricament) de l’ensenyament. I dic teòricament perquè, si el català és la llengua vehicular a l’escola, no s’explica que hi hagi tants joves a Catalunya que no sàpiguen dir ni bon dia quan algú els interpel·la en aquesta llengua. O potser l’explicació és ideològica, i llavors ja fa de més mal parlar. Quanta gent hi ha a Catalunya que havent estudiat en català mai no hi diu ni un mot, comparat amb els qui parlem en català, sempre, arreu, al nostre país? Les comparacions són odioses, diuen, però potser ens cal analitzar detingudament aquesta qüestió abans no revisem la nostra política lingüística.
 
Potser l’educació exclusivament en català (tot garantint el coneixement de l’espanyol) crea més anticossos que no defensors de la causa? Seria descabellat, o anar enrere, introduir l’espanyol al 50 per cent amb el català si a canvi tota la resta fos veritablement en català-espanyol a parts iguals?
 
Us imagineu una Catalunya on poguéssim triar sempre la nostra llengua en qualsevol activitat, ja sigui comprar un producte etiquetat en català i espanyol en igualtat de condicions (i no només en la lletra petita), tenir tots els catàlegs, prospectes i serveis en la nostra llengua, també amb el sistema judicial, els serveis que depenen de l’estat  i la UE, el cinema, els videojocs o qualsevol altre producte o servei, incloses les televisions i ràdios espanyoles, públiques i privades, tot al 50 per cent en català i en espanyol?
 
Davant de la impossibilitat d’aconseguir aquest estatus paritari de la nostra llengua a Catalunya, potser ja fem bé defensant el nostre model lingüístic escolar, que no és d’immersió com no sigui que donem per fet que tots els nens i nenes a Catalunya tenen com a llengua familiar l’espanyol, o una altra llengua estrangera.
 
Llavors, en el terreny lingüístic, què fem? Cal tenir present que mentre formem part d’aquest Estat que no ens tolera, la consecució d’un estatus lingüístic per al català similar al que tenen a Bèlgica o a Suïssa amb les seves respectives llengües és somiar-hi truites, ja que Espanya no és un país normal.
 
Potser seria més fàcil acordar un model paritari on tot a Catalunya és al 50 per cent en català i al 50 per cent en espanyol? Això que també sembla impossible, només ens deixa amb una única solució, la solució per a tots els grans mals que assoten el nostre país: La independència. I és que tots els camins menen a Roma…