A FAVOR DE LA LLIBERTAT DE MERCAT

Sempre he defensat l’autèntica llibertat de mercat davant l’ortodòxia esquerranista que la condemna com a font de totes les injustícies i malvestats. El meu període a favor de l’economia centralitzada i planificada va ser pròpia de la joventut. No entenc com es pot condemnar allò que genera el 90% de l’ocupació que són petites i microempreses, i professionals autònoms que se la juguen de veritat en el lliure mercat cada dia; perquè si el servei que donen o el producte que fabriquen, no agraden als compradors o clients, o no són capaços de fer-lo arribar a aquests, es queden sense feina. No entenc perquè es liquida amb frases fetes el lliure mercat on es mou l’economia productiva privada que és la que engreixa les caixes de l’administració per a què després es puguin aplicar polítiques redistributives; i entre d’altres coses alguns dels funcionaris que l’ataquen, puguin cobrar a fi de mes. Per aquestes posicions, he estat titllat molts cops de neoliberal perillós i còmplice del pitjor dels capitalismes.
Per això, crec que amb total desacomplexament puc denunciar aquells sectors que fan bandera del lliure mercat, però que en realitat abonen la impunitat de l’actuació dels grans poders econòmics oligopòlics sobre els centres de poder polític. Recordo encara una anècdota que em va xocar fa uns anys en veure un personatge que sempre ha viatjat en cotxe oficial des de la seva etapa al sindicat falangista del SEU, Martín Villa, defensant amb ardor el liberalisme a les Jornades econòmiques de la llavors Caixa de Manresa. Ell que va passar de la política a la cúpula d’una empresa estatalitzada com ENDESA, que esdevingué privada en règim de quasi monopoli on en continuà essent dirigent. Un sector, l’elèctric que com els altres amb mercats quasi captius reuneixen els vicis de l’estatalisme i del capitalisme monopolista alhora. Aquí és on es practica  la tècnica de la porta giratòria per la que un exministre passa al Consell d’administració d’un banc o d’una empresa oligopòlica, i al revés.
Els representants d’aquest oligarquia – tant llunyana al lliure mercat- són els que tenen sempre plaça de privilegi a les cúpules de les grans patronals. I em pregunto quins interessos tindran en comú el capitalisme financer i de serveis regulats o concessionaris públics, i als grans constructors d’obres públiques, amb la burgesia industrial o de serveis lliures que se la juga, no ja al mercat local, sinó a l’internacional. Perquè és possible que hi hagi una veu que els representi alhora?
Aquests sectors són els que habitualment a tot el món tenen les temptacions d’obtenir privilegis per la via de la llei o del tracte en els concursos a través de la circulació de sobres o maletes.  Per això la corrupció no és un problema només ètic, és un problema d’eficiència econòmica. Corruptors i corruptes són els principals enemics del lliure mercat, que per definició ha de ser transparent i amb regles de joc, sinó ja no és lliure. Qui guanya concursos i concessions per haver sucat, no guanya per ser el millor i el més barat. I el partit polític o polític que cobra tindrà més avantatges electorals o personals que el qui es manté honest. Llavors la merda de la corrupció és un premi a la mediocritat i a la picaresca. Per això, porto dies insistint que vull veure un clam ciutadà i de les patronals de les pimes a favor que es publicitin la llista d’empreses corruptores i que es demani públicament la seva expulsió de les patronals. Si no és així, si us plau que no em vingui mai més cap portaveu patronal abanderant el lliure mercat. Serà tan creïble com algunes institucions esportives que han permès el dopatge i el suborn per pervertir la lliure competició i allò de que guanyi el millor.
 Article que es publicarà avui a Economia digital