El president d’Estats Units, Barack Obama, va aconseguir mobilitzar durant la seva campanya electoral, més d’un milió i mig de voluntaris entre els que destacaven els estudiants i la gent jove. Uns voluntaris que tenien una missió molt clara: convertir-se en líders del seu entorn, contactar amb la població per poder esgarrapar el màxim nombre possible de vots pel seu candidat i mobilitzar als ciutadans perquè donessin fons per a la cursa a la Casa Blanca d’Obama. No era un fita fàcil però es va superar en escreix. Aquests voluntaris van fer possible que prop de tres milions i mig de persones fessin donacions a la campanya d’Obama i que aquesta fos tot un èxit. A això se li va sumar el boom de les noves tecnologies com una eina clau dins de la comunicació política i electoral.
La campanya d’Obama, que va donar poder als activistes, és un clar exemple que el partit en si, ni els propis militants són el més important en una cursa per la presidència sinó que la clau rau en que la gent s’il•lusionin pel candidat, se senti una peça essencial dins un projecte concret i per tant, es mobilitzi. Unes tendències que a l’altre costat de l’Atlàntic ja són una pràctica habitual però que a Espanya no han acabat de quallar del tot ja que a l’Estat, les maquinàries dels partits polítics continuen sense cedir cap tipus de poder. Potser enguany la recessió econòmica i les seves repercussions a les butxaques de moltes organitzacions han fet replantejar una mica la manera de concebre les campanyes.
Una casos concrets són els de Galícia o Euskadi. Precisament els socialistes gallecs han mobilitzat prop de 2.000 voluntaris i el BNG uns 6.000 però en aquest cas es tractava només de militants per posar un exemple. Els grups al Facebook i les webs demanant idees als ciutadans per millorar la societat i d’altres estratègies 2.0 també han estat a l’ordre del dia sobretot en determinats partits. Aquestes darreres tendències, ens haurien de fer pensar i començar a replantejar-nos la forma de fer política i de comunicar-la. Ja és hora, com diu més d’un especialista en el sector, de fer política de baix a dalt i no pas de dalt a baix.
