L’Escola catalana és un model que garanteix als alumnes coneixements lingüístics solvents, com a mínim, en català i en castellà. La immersió lingüística, aquest model que funciona harmoniosament i amb tants bons resultats, ha estat premiat per Europa. I és, alhora, un model de convivència i de cohesió social.
Malgrat tots aquests arguments, el model lingüístic català mai no ha estat del gust d’un Estat espanyol ben poc interessat en els beneficis que se’n deriven. Tot al contrari. Fins no fa tants anys, les escomeses contra l’Escola catalana eren de baixa intensitat. Darrerament però, hi ha hagut un moviment que ha anat prenent força i ha acabat per incrustar-se al Govern espanyol i a les institucions d’estat amb la voluntat declarada de liquidar l’Escola catalana i la immersió lingüística: i tot, tot, en nom del bilingüisme.
El problema, per al nacionalisme espanyol, és l’existència d’un model d’èxit que té el català com a llengua vehicular de l’ensenyament. I contra aquesta normalitat i consens s’han dirigit tots els esforços. I a aquesta missió, imposar un determinat model educatiu pensat i dissenyat a Madrid, s’han consagrat. L’estat, en un moment de profunda crisi econòmica, no ha dubtat a centrar la seva prioritat en imposar al preu que sigui el seu model educatiu passant per damunt de la comunitat escolar catalana i de les nostres lleis i institucions.
La darrera intervenció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és la rematada final a una situació d’agressió permanent contra l’Escola catalana. El TSJC, en la seva interlocutòria, pretén atorgar a qualsevol alumne la facultat d’imposar el castellà a tota l’aula i, per extensió, a tota l’escola. La decisió té molt d’aberrant i tot i així ja no ens desperta una excessiva indignació. Ens hem anat acostumant a la persecució judicial de l’Escola catalana amb l’impuls del Govern espanyol i el seu Ministeri d’Educació. Fins al punt que ens hem acostumat a conviure amb l’amenaça permanent d’aquells que breguen per dinamitar la convivència social i generar un problema on no n’hi ha cap.
Tot això coincideix en el temps amb les apel·lacions al diàleg del Govern espanyol i de determinats grups d’opinió i de partits del nostre país. Sabem, per experiència, de què serveix dialogar amb el Govern espanyol i de la seva política contumaç d’incompliments. Però tampoc està de més preguntar ara què entenen per diàleg els apòstols del diàleg. Perquè hom intueix que a cop de diàleg acabaran esmicolant el país, arruïnant la nostra societat i amenaçant un valor que hauria de ser sagrat per a tots: la convivència.
Ara, més que mai, hem de ser conscients que posar el futur del nostre país en mans dels ciutadans és imprescindible i urgent. Perquè si el nostre país segueix en mans del Govern espanyol de torn, el futur pinta molt negre. Els catalans no és que no tinguem estat, és que en patim un que sistemàticament actua contra els nostres interessos i voluntat.
Oriol Junqueras
President d’Esquerra Republicana
