L'anunci que les darreres tropes espanyoles es retiraran de la província afgana d'Herat abans del 31 d'Octubre i els oficials desplegats a la capital Kabul abans de finals d'any han anat acompanyats del recordatori d'una xifra: 99 caiguts entre el contingent espanyol desplegat en el marc de l'operació de l'OTAN al país centreasiàtic, més dos intèrprets locals. Ens pot semblar una estadística més, fins i tot un nombre no excessiu, però no hauríem d'oblidar que rere cada un d'aquests caiguts hi ha una família, un dolor, i algú que ja no tornarà.
Fins ara els catalans hem pogut ignorar aquestes qüestions. L'esclavitud té els seus avantatges, encara que sovint no en siguem conscients. Naturalment els inconvenients són molt més nombrosos, a aquestes alçades ja ho sabem, ha deixat de ser tabú parlar de discriminacions inacceptables com el bloqueig que pateixen els nostres ports, aeroports, i ferrocarrils, escàndols com la N II, un espoli fiscal sense equivalent al món, o l'apartheid industrial que pateixen sectors com la defensa i l'aeroespaial, per no esmentar la persecució implacable que pateix la nostra llengua i els intents reiterats d'amagar la nostra història. El que potser encara no tothom té clar és la connexió entre els (moltíssims) inconvenients de ser esclau, i els (pocs) avantatges que implica aquesta condició. Fins i tot de vegades algú fa broma, dient que ha intentat pensar en algun aspecte positiu de la nostra subjecció a Espanya i no n'ha trobat cap. Certament, no n'hi ha gaires, de fet probablement solament n'hi ha un: no morir a Afganistan. Els ciutadans de segona no tornen d'Afganistan en una capsa de fusta. Els esclaus no poden volar directament a Tòquio, circulen per carreteres estretes, no poden agafar el tren a l'aeroport de Girona, i si van a El Prat solament en tenen un cada mitja hora. No poden fabricar peces per a Airbus, ni treballar a fàbriques d'EADS, no poden fer circular mercaderies per vies d'amplada europea dels ports de Tarragona i Barcelona cap a França. Tampoc no poden veure com els seus impostos s'inverteixen a casa, ni poden fer servir lliurement llur llengua en tot moment i circumstància, i llurs fills no estudien la història del país a escola. Això sí, algun aspecte positiu ha de tenir aquesta trista condició de sotmès, les seves víctimes saben que no se'ls demanarà que reguin amb sang els secs camps de l'Afganistan. Aquest preu solament el paguen els homes i les dones lliures. Des dels temps clàssics ha estat constant el principi que les armes estan vetades als esclaus, sent privilegi dels homes lliures. Avui dia aquest principi continua sent tan vigent com sempre.
Per tant hem de tenir molt clar que el 27 de setembre, quan votem per la llibertat, per la justícia, per la prosperitat, estarem votant també per la responsabilitat. Forma tot part d'un únic paquet, inseparable i indestriable. El 27 de setembre farem una passa decisiva per a recuperar la llibertat perduda fa tres segles i això suposarà també recuperar el nostre lloc al concert de nacions lliures, amb les responsabilitats i els deures que això implica, responsabilitats i deures indefugibles. El 27 de setembre serem més aprop d'Ítaca, una terra de la que n'Afganistan n'és part.
Àlex Calvo
