6 de febrer, nou dia històric i joiós per al processisme, que dóna una paletada més sobre la tomba de l’independentisme, allunyant-s’hi, banalitzant-lo, ridiculitzant-lo. Enterrant-lo. D’això es tracta. Milers de cívics i demòcrates processistes arribats a Barcelona d’arreu de la Comunidad Autónoma catalana s’han “sacrificat llevant-se d’hora i fent quilòmetres” (TV3 dixit) per anar un dia més d’il·lusionants colònies processistes. Una festassa, l’enèsima, que tampoc no es podien perdre en la mateixa mesura que no perden mai l’ocasió per refermar la Comunidad Autónoma catalana de España, perquè no deixi mai de ser-ho.
Aquest cop el pretext per anar d’alegres i festives colònies reivindicatives ha estat la suposada defensa de l’expresident Artur Mas i les conselleres Rigau i Ortega acusats per Espanya d’haver tirat endavant la costellada del 9-N del 2014, l’any que per cert els catalans deien que declararien la independència. Costellada? Aleshores, per què se’ls acusa, eh!, em diuen exaltats els savis processistes, com si pel fet d’haver estat acusats, i per Espanya (!), l’acusació fos fonamentada i, doncs, evidenciés la serietat de la costellada del 9-N, malgrat que el fet que fos una costellada no ho digui jo sinó la costellada mateixa en tant que votació no vinculant; primer anomenada referèndum, després consulta i finalment procés participatiu (?!). Però és que, deixant de banda aquesta evidència de base, la saviesa dels savis processistes els impedeix veure’n una altra, tal és el seu savi pa a l’ull, l’evidència que indica que justificar el “coratge i dignitat” dels encausats pel fet d’haver estat encausats suposa justificar els motius de l’acusació espanyola, i doncs democratitzar Espanya sense adonar-se’n, uns motius que curiosament els processistes per altra banda es contradiuen negant-los, afirmant que es tracta de “democràcia” i per tant les acusacions espanyoles “són injustes, pròpies d’un estat poc democràtic”. En què quedem? Va ser prou seriosa l’actuació dels acusats perquè Espanya els hagi portat a judici, o les acusacions són infundades perquè el 9-N es tractava simplement de democràcia, i d’això Espanya no té ni idea? El fet és que Espanya troba sediciosos els fanalets dels infants la Nit de Reis. Si no fossin menors d’edat, també els encausaria. Cal recordar que, per a Espanya, Pasqual Maragall era un Almogàver perillós?
Tot el ressò mediàtic que ha provocat el judici pel 9-N suposa donar importància a la decisió d’acusació de l’Estat espanyol i, doncs, legitimar la llei espanyola i incloure els catalans en el marc mental i polític espanyol, cosa curiosa quan justament només seria legitimant la llei catalana allò que ens duria a la independència. Però els catalans processistes estan mentalment espanyolitzats, i fins al moll de l’os. Per al processisme, l’interès, la morbositat d’aquest judici no ha radicat en absolut en cap desobediència dels encausats, com ho prova la seva compareixença mateixa davant la llei espanyola al TSJC, sinó en la seva exhibició de victimisme i superioritat moral que tant fa orgasmar el processisme, que reconeix la llei espanyola com la seva i, doncs, Espanya com la seva nació. Això sí, tenir raó i cridar-la als quatre vents es veu que s’ho deu valer.
Cada cop que he sentit dir als encausats que “no hem vulnerat la llei, ho vam fer tot per la via legal”, o sigui respectant la legalitat espanyola, no només deixen clar als espanyols que els catalans volen continuar sent espanyols i bons espanyols, sinó que els tranquil·litzen. Les ridícules i insistents expressions del processisme sobre el seu civisme, pacifisme, raons, caràcter festiu, cultura democràtica, bonisme, etcètera, donen prou tranquil·litat a Espanya perquè no vegi perill real de secessió (d’aquí la lògica passivitat espanyola davant les performances catalanes), alhora que li dóna arguments per sentir-se ofesa davant de tantes lliçons estúpides de capteniment català democràtic i cívic i exemplar i bla bla. Resultat: els catalans no només no obtindran la independència, sinó que a sobre Espanya els trencarà la cara per imbècils, com ja els l’estan trencant. I això només ha fet que començar.
Una de les pancartes processistes que em van cridar l’atenció en la manifestació del 6-F deia “gràcies per no arronsar-vos”. Noi, no entenc res. Si els encausats no s’haguessin arronsat, el 9-N no hauria estat un procés participatiu sinó un referèndum d’autodeterminació vinculant com cal, i que passava per saltar-se la llei espanyola i respectar la pròpia –és clar que per respectar la pròpia llei cal primer respectar-se un mateix, i això els catalans no saben ni què significa; si els encausats no s’haguessin arronsat no s’haurien humiliat deixant-se jutjar per un tribunal espanyol; si els encausats no s’haguessin arronsat no es defensarien dient que van fer les coses “segons la legalitat” (espanyola); si els encausats no s’haguessin arronsat probablement ara seríem independents. És clar que el processista de la pancarta no deu saber què significa arronsar-se, o més aviat no arronsar-se, altrament no s’hauria avingut a què el seu vot el 9-N no servís d’una merda; altrament hauria assistit el 6-F davant del TSJC, però per llançar tomàquets als seus estimats encausats, per trilers. És clar que si el processista de la pancarta sabés què significa arronsar-se no s’hauria arronsat demanant clemència a la justícia espanyola defensant els seus herois encausats. O no és aquesta defensa l’acceptació del sotmetiment a la llei espanyola? Però tranquils, que havíem desconnectat. Potser de la mateixa manera que, en cas de ser inhabilitats i multats els encausats, els processistes ara defensors per un dia dels tres herois màrtirs, desconnectaran. S’esfumaran. S’oblidaran dels seus herois deixant-los més sols que la una. És comprensible. El dia cívic i festiu i exemplar i bla bla ja haurà passat i tindran el cap ocupat en què coi fer les següents colònies de l’esplai processista. I amb tanta performance cada cop cal més imaginació. Comprensible, ja dic, comprensible.
