En la darrera legislatura, fins a cinc ministres han estat substituïts abans d’acabar-la:
El 2014, Miguel Arias Cañete, d’Agricultura. Alberto Ruíz Gallardón, de Justicia. Ana Mato, de Sanitat i Serveis Socials.
El 2015, José Ignacio Wert, d’Educació.
El 2016, Juan Manuel Soria, d’Indústria. Encara que aquest ja havia dimitit, com tots, a l’acabar la legislatura i actualment només estava «en funcions».
El que han estat errors, ignorància, poc rigor en la elecció, pèrdua de confiança, ha desencadenat aquest seguit de substitucions en un govern que ha disposat de la majoria absoluta per a governar, la qual cosa vol dir que, l’haver-ho fet ha estat perquè ja no podia contrarestar les gestions durament qüestionades per tothom.
I encara es més vergonyant que la porta falsa de sortida, en algun cas, fins i tot s’ha “compensat” generosament. És el cas del Sr.Arias-Cañete, que, des de la seva substitució, és Comissari Europeu d’Acció pel Clima i Energia, o el del Sr.Wert, que, desprès del desgavell creat en educació, ara és Ambaixador d’España davant l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) a París.
Si, a això s’hi afegeix les continues flamerades de corrupció que segueixen enfosquint el PP, ja son masses les casualitats i coincidències que s’han anat acumulant els darrers anys, tots relacionats d’alguna manera amb aquest partit, com perquè es pugui entendre com, malgrat tot, aquests anys ha seguit sent el més votat a España.
Per molt que un sigui de dretes «de tota la vida», o de la dita centre-dreta, que voldria mostrar una cara menys radical…
Per molt que el PP hagi acabat aglutinant pràcticament tot el vot d’aquest ampli sector…
No es pot seguir fent ulls clucs, no es poden seguir tapant les orelles, no es pot seguir votant un partit pel sol fet de que no n’hi ha cap altre amb el que un es senti ideològicament representat. Potser, abans, valdria més la pena quedar-se a casa.
