“…Ara és hora segadors,
ara és hora d’estar alerta,
per quan vingui un altre juny,
esmolem ben bé les eines…”
El 7 de juny de 1640, fa 377 anys, esclatà a Barcelona l’avalot conegut com a “Corpus de Sang”. En el marc del descontentament general a Catalunya pels efectes que ocasionava al país la participació de la monarquia hispànica en la Guerra dels Trenta, un grup de segadors va protagonitzar una revolta a Barcelona que es va estendre per Mataró, Vic i Girona entre d’altres indrets del país i que es va saldar amb un balanç d’uns 20 morts, entre els que destacà la mort, a mans de la població, del propi representant del rei Felip IV, el virrei de Catalunya, que en aquell moment era el Comte de Santa Coloma, Dalmau III de Queralt.
Aquell jorn de sang i violència va ser una de les dates clau en el procés de trencament entre les institucions catalanes que s’anava covant entre els sectors de les oligarquies catalanes que s’havien vist desplaçades dels nuclis de poder de la monarquia. A més, aquests mateixos veien amb preocupació el projecte uniformitzador que es volia concretar mitjançant la Unió d’Armes, (un organisme militar que havia de fer possible el manteniment de forma permanent de l’exèrcit de la monarquia integrat per més de 140.000 efectius), que havia estat rebutjat successivament per les Corts catalanes.
L’altre moment clau va ser el 16 de gener de 1641, quan els Braços Generals presidits per Pau Claris proclamaven per primer cop la República catalana, la qual va durar set dies, fins que els mateixos Braços Generals aprovaven l’oferta francesa d’ajut militar que estava condicionada al reconeixement del rei Lluis XIII de França com a Comte de Barcelona. Uns dies després, el 26 de gener tenia lloc la Batalla de Montjuïc pel qual les tropes catalanes i franceses derrotaven a l’exèrcit de la monarquia hispànica. Catalunya va restar sota sobirania francesa fins a la finalització de la Guerra dels Segadors l’any 1652. La pau entre França i la monarquia hispànica va ser ratificada mitjançant el Tractat dels Pirineus, negociat d’esquenes a les Corts catalanes, pel qual el monarca francès, en aquell moment Lluís XIV, renunciava al títol de Comte de Barcelona a canvi de que els territoris catalans més al nord del Pirineus (Catalunya Nord) passessin a estar sota sobirania francesa.
Totes aquestes dates i fets, inexplicablement, pràcticament no tenen presència en la memòria col·lectiva del nostre país. Aquest és un fet sorprenent, sobretot si tenim en consideració que l’himne nacional de Catalunya ens remet a aquells esdeveniments. En canvi, si que rememorem la diada del 11 de setembre de 1714, els fets i l’efecte que se’n deriva tenim molt present. A que es deu això? Doncs en part a que en el moment de l’articulació de l’imaginari del catalanisme, al llarg de la segona part del segle XIX, els seus ideòlegs van tenir com a referència la desfeta del 1714 i no pas els fets esdevinguts al llarg del 1640 i 1641. Per quin motiu? Les interpretacions poden ser múltiples. Sota la meva humil opinió respon a què la finalitat que perseguien aquells intel·lectuals de la Renaixença es limitava a recuperar l’autogovern de Catalunya per poder articular un país fort que permetés incidir en el govern d’Espanya. En canvi el 7 de juny de 1640 i el 16 de gener de 1641 van suposar una ruptura en tota regla amb el règim monàrquic hispànic. O sigui, ens remeten a uns moment de la història del país en la que es va fer un exercici de sobirania en tota regla: la total d’independència política i el trencament amb la monarquia instituint un nou règim en forma de República.
La situació geopolítica europea i la pròpia feblesa catalana van impedir que la República catalana es consolidés. L’actual situació política catalana ens ha de remetre no a la desfeta del 1714, sinó a la rauxa, la valentia i el coratge que el poble i les institucions catalanes van protagonitzar els anys 1640 i el 1641. Per aquest motiu és important que des de la societat i les institucions catalanes es reivindiqui la memòria de dates com el 7 de juny de 1640 i el 16 de gener de 1641 i tot el que aleshores va esdevenir. Se’ns fa del tot necessari recuperar la memòria d’aquells esdeveniments per fer possible, ara sí, una República catalana lliure, independent i socialment i ecològicament justa.
