Abans-d'ahir, durant dues hores llargues, vaig tenir la paciència d'anar passant per la pantalla de l'ordinador les 2500 i escaig de pàgines que té el llistat de represaliats pel franquisme. Vaig comptar 3260 morts (pot haver-hi una petita variació, ja que són 2569 pàgines i puc haver-me passat algun executat per alt). Vaig acabar de revisar la llista amb el cor encongit i la sang glaçada. Cada vegada que llegia, sentència: mort i al costat en lletres vermelles: executat/ada, pensava en el dolor de cada família en perdre els seus éssers estimats.
En acabar, dins del meu cap fluïen dubtes i preguntes que a hores d'ara no han sigut contestades, perdons mai demanats, justificacions injustificables, excuses falses i sense cap sentit, desig de venjança de molta gent i odis mantinguts a flor de pell.
Com van poder el dictador i els seus ministres facinerosos junt amb els militars colpistes, engegar tota aquesta maquinària per assassinar aquestes 3260 persones, pel sol fet de ser català, republicà, independentista o pensar diferent que l'ordre establert per la força?
Com poden justificar els franquistes que encara ens manen, tots aquests assassinats com si no haguessin existit?
Com pot ser que el govern espanyol mantingui la tomba del dictador pel seu excelsament públic, quan hauria d'estar soterrat en un lloc desconegut sense que ningú li pogués retre homenatge?
Com pot aquest govern que es considera més democràtic que ningú, subvencionar una fundació amb el nom del dictador de trista memòria?
Com pot ser que tampoc hagin demanat perdó per assassinar Lluís Companys, només per ser president de Catalunya? O potser pels fets del 6 d'octubre?
Com pot ser que després de la mort del dictador en començar un nou temps i podent tallar ras i curt, van seguir amb el “statu quo” vigent disfressant-lo amb la paraula democràcia, sense apartar els colpistes militars que havien participat en la vergonyosa dictadura de quaranta anys? Van fer bones les paraules de Lampedusa a la seva novel·la El Guepard: “Que tot canviï perquè tot segueixi igual”
Han passat més o menys 80 anys de les primeres execucions del franquisme, i al cap d'aquests anys, amb tanta repressió, censura, vigilància amb tot el que fem, judicis a polítics i amenaces de presó, què volen els actuals governants de l'estat?, tornar a repetir un 6 d'octubre? Com gosen proclamar-se demòcrates i que no diguem que són hereus del franquisme, si tenen la mateixa por a les urnes i actuen com si per a ells no haguéssim canviat de segle?
De quina democràcia i justícia pot vanagloriar-se l'estat espanyol que en temps del PSOE de F. González, no va tenir valentia de jutjar al mateix president F. González (el que ara ens dóna lliçons de democràcia) i enviar-lo a ell i els seus col·laboradors a la garjola, per practicar el “terrorisme d'estat” amb l'invent dels GAL?
De quina democràcia i justícia pot vanar-se l'estat espanyol actual, si els seus hereus (Rajoy, Santamaria, Cospedal i d'altres) ens amenacen contínuament amb judicis i titllant-nos d'antidemocràtics, per només voler consultar al poble mitjançant unes urnes?
Després de tota aquesta falsa i engalipadora democràcia de xarlatans de fira, perquè no entenen de què vulguem marxar? Vergonya, cavallers, vergonya!
I després de tots aquests fets històrics encara sobta que hagi partit polític (PSC i CSQP) i catalans de la nostra societat, que no vulguin veure la realitat: millor independents que dependents. No comprenc com al cap d'anys i panys sense entendre'ns, de menyspreus, viure de promeses escoltant cants de sirena que mai és compleixen, vulguin seguir pertanyent a aquest invent que s'anomena Espanya.
