Efectivament, per fi hi ha hagut acord. L’acord entre CiU i Esquerra consisteix a haver-se posat d’acord que es posaran d’acord. No se’ns ha concretat res més, i els dos partits s’ho han permès perquè en aquest desgraciat país ni el poble ni els mitjans no els ho han exigit, acostumats a comportar-se com xaiets. Aquest és el nivell de democràcia que tenim, una pseudodemocràcia dirigida per aquells que curiosament ens asseguren que faran un país nou, o sigui democràtic, i permesa per un poble que diu voler un país nou, o sigui democràtic. Curiós, ja ho crec. Curiosíssim.
L’acord és un acte de fe en què el catolicisme del líder d’Esquerra, Junqueras, hi deu haver tingut a veure, dic jo. L’acord de bones intencions entre CiU i Esquerra del tàcit i tan miserablement català “no prenguem mal” és tot un homenatge a la impudícia, la demostració que, quan a un poble se’l pot tractar d’imbècil amb aquest descarament sense que rodin caps, vol dir que el poble és, efectivament, imbècil. El 27-S és l’enèsima pastanaga, aquest cop amb data de caducitat de vuit mesos. I el 28-S? Tranquils, que si en aquest punt de la pel·lícula el 27-S ha colat sense provocar cap protesta, res no fa pensar que la propera pastanaga, probablement encara per inventar, hagi de fracassar; triomfarà un altre cop amb l’inefable vist-i-plau dels palmeros de l’ANC i companyia, aquesta gent que, al igual que el poble, amb una bona fe que no és més que ingenuïtat marca del país, pretén absurdament que les dues pomes podrides es portin bé i siguin comestibles dic jo que ni que sigui per fer-ne compota. Qualsevol cosa menys fotre-les a la deixalla i fer foc nou si de debò es pretén arribar a la independència.
Fa fins i tot vergonya haver d’explicar el perquè de la presa de pèl, del monument a la buidor que suposa l’acord entre els dos partits anomenats sobiranistes o com se n’hagin de dir, perquè, com que crec no ser sord, per començar no vaig sentir anomenar ni un sol cop la paraula independència al president Mas, el qual, això sí, va parlar amb l’ambigüitat que caracteritza CiU, d’”arribar a la victòria”. A què es referia Mas amb “victòria”? A una alta participació el dia 27-S? A arribar al dia 27-S sense haver-se tirat els plats pel cap amb Esquerra, cosa que no es creu ni el més tanoca de la classe? A mantenir el populatxo sedat davant l’ensarronada mentre CiU remunta la seva davallada? A què suposi prou temps perquè el borregam, amb la seva incorregible memòria de peix, oblidi els casos de corrupció de la seva federació? A la futura i inconcreta celebració d’un referèndum sobre la independència, potser el 3015, i amb una tercera pregunta sobre les bondats de la carxofa del Prat? No ho sé. Sense haver estudiat psicologia, però, sí sé segur una cosa: quan algú no anomena mai allò que diu pretendre fer, és que no té la intenció de fer-ho. Això sí, confesso haver tingut un orgasme patriòtic quan el president Mas va deixar anar que la data del 27-S “em fa especial il·lusió i m’emociona, perquè les eleccions es convocaran en la simbòlica data del 10 de setembre i perquè el 27-S proper farà just un any que vaig convocar el 9-N” (o sigui la costellada amb pastanaga). Que bonic. Que estètic. Molt sentimental, el president. Casualment, estètic i emotiu com el poble català mateix. Però no hem de dubtar de l’espontaneïtat del comentari de Mas. I no hem de dubtar-ho perquè, si ho fem, no només ens semblarà que ens vol ensarronar venent-nos el 27-S com una data idíl·lica i novament històrica, com ho ha estat la data de cada pastanaga que havia de ser idíl·lica i històrica i que els catalans s’han anat empassant gustosament com a idíl·licament històriques. No, no hem de dubtar-ho perquè si ho fem ens haurem de fer la simple i òbvia pregunta que no veig que ni poble ni mitjans s’hagin fet en saber-se la data de les eleccions: per quina raó el retard de les eleccions fins al setembre podent-se haver celebrat al març? Mas ho ha justificat passant-hi de puntetes amb l’elaboració del full de ruta. Però aleshores, dic jo, què ha estat fent Mas des del 2012? No hi ha hagut temps de fer-lo en dos anys i mig, o més aviat no hi ha hagut cap intenció real, i ara m’he d’empassar que tenen la intenció de fer el full de ruta en aquests propers vuit mesos? I per cert, de què ha servit el pomposament anomenat consell per la transició nacional, més enllà d’atrezzo per a la comèdia, quan ara Mas diu que s’haurà de reprendre? I per què l’esperit de gran campió de Mas quan parla d'una majoria absoluta per a la independència? Es refereix a les eleccions o al posterior referèndum que diu voler fer? Que potser valen més els vots espanyolistes que els independentistes? Que potser cinquanta més u no és més que quaranta-nou, aquí i a la Xina? En fi. Ens prenen per imbècils, ja ho dic.
Però encara per sobre de tot això hi ha una aberració clau en les paraules textuals de Mas, les quals tampoc no veig que ni els catalans ni els seus mitjans hagin qüestionat. Mas va dir textualment que les eleccions del 27-S servirien per poder fer un referèndum vinculant. Aleshores, per què anomena el 27-S eleccions plebiscitàries i no ordinàries eleccions autonòmiques i, doncs, espanyoles? Perquè, quina és a dia d’avui la pregunta clau sobre el compromís de declaració unilateral d’independència si votem CiU i Esquerra, requisit previ ineludible per poder fer un referèndum vinculant sota la llei ja catalana? On és aquesta pregunta imprescindible per poder anomenar plebiscitàries les eleccions? O és que cap dels dos partits encara no ens l’ha concretada, malgrat dir-nos haver arribat a un acord, perquè resulta que cal un full de ruta per saber quin és l’objectiu d’aquest full de ruta? A què es refereix Mas quan diu que després de les eleccions “si aconseguim la victòria caldrà negociar un referèndum”? Amb qui pensa negociar-lo? Què li fa pensar que Espanya acceptarà la legitimitat de la majoria independentista a les eleccions, cas de produir-se? I el més important: Què ens ha de fer pensar que, si Mas va ser incapaç de desacatar la llei espanyola el 9-N, ara sí que ho farà en cas que a les eleccions surti majoria independentista? Uf, uf, uf, quantes preguntes. Quant de socarrim. De manera que tenim unes eleccions que encara no se’ns ha dit clarament per a què serviran. Tot són ambigüitats; tot és, com sempre, deixar que el poble faci les seves conjectures confiant en la capacitat imaginativa d’autoengany que tant el caracteritza mentre així, ben entretingut, es manté submís, que és del que realment es tracta. D’aquí les ambigüitats: el poble immadur les consent.
Recomano la sensacional entrevista al Sr López Tena en aquest mateix digital. Sensacional en les respostes, vull dir, perquè les preguntes i comentaris d’ingenuïtat sectària de P3 del hooligan entrevistador d’Esquerra, molt en la línia del nivell neuronal d’aquest poble, permeten justament a l’entrevistat de ser molt sucós. De l’entrevista destacaria totes i cadascuna de les respostes, d’una clarividència contundent, aclaparadora, i per això em quedo amb la conclusió general, quan el Sr Tena diu que no hi haurà mai de la vida independència amb CiU i Esquerra, i que només l’aconseguirem quan SI i la CUP formin majoria absoluta. El Sr Tena escombra sense embuts cap a casa, oi? Provoca el somriure, oi? Doncs a mi no, perquè sé que, per sobre d’això, no li falta mig gram de raó. I sobretot perquè sé que aquesta pretensió, en tant que, i mentre provoqui el somriure del catalanet mitjà, vol dir que no es realitzarà. Que la independència, qui la vulgui se l’haurà de pintar a l’oli, vaja. Que trist, aquest poble. Tristíssim.
