Amb la convocatòria d’eleccions per al pròxim 27 de setembre, l'espanyolització de les eleccions catalanes resulta inevitable. Certament, encara no s’ha oficialitzat la data, però tot sembla indicar que no hi haurà novetats al respecte. Abans, però, deixeu-me passar comptes. Perquè, en realitat, els opositors al procés -si és que mai hi ha hagut res de semblant- estan ben instal·lats a casa. Són els campions de l’estatus quo que, entre bambolines, treballen a les ombres del poder. Perquè, com es pot justificar la negociació per part del màxim representant del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, Joan Rigol amb els emissaris de PP i PSOE, el sociòleg Pedro Arriola i José Enrique Serrano, respectivament? Negociació que confirmà el mateix Rigol -cosa que l’ha fet caure en desgràcia- i que desembocà en una doble pregunta que rebaixà a bastament la força del 9-N, en renunciar a la pregunta simple prevista inicialment.
No només això. Perquè el MHP Artur Mas optà unilateralment per canviar el format de la consulta amb l’excusa de la manca de “garanties democràtiques” -sempre hi ha un eufemisme a tocar- i, en darrer terme, convocà un “procés participatiu” que, més enllà del rotund èxit de participació -no n’hi havia d’altra- no complia amb cap dels requisits homologables en qüestió de referèndums; ans al contrari: perduda la càrrega política innegable del mateix, la votació no ha impedit les respectives querelles -que acabaran arxivades- a major glòria del partit que vol continuar, sigui com sigui, al timó del govern de Catalunya. El gran damnificat, ERC.
Ara, però, amb qui negocia el govern de Catalunya? Perquè cal tenir-ho clar: el poder no vol ni sentir parlar pas de secessió i, per tant, en aquests instants hi ha “ponts de diàleg” a esquenes del sufragi. El 27-S respon a aquesta lògica perversa. Com es pot desactivar l’embranzida que encara manté el moviment social i nacional en suport a la independència? Espanyolitzant el procés. De fet, hi ha moltes probabilitats que les dates de les eleccions generals i les catalanes coincideixin. Però encara que no fos pas així, la proximitat entre ambdues conteses hispanitza, d’una manera específica, el relat en un context d’elevada dispersió, en tant que els moviments socials i els partits independentistes -llevat de les CUP- han renunciat a socialitzar el procés. Cosa que, gens paradoxalment, decantarà el vot favorable al procés cap a partits contraris a la independència de Catalunya.
Resultat de tot això? Victòria de CiU i divisió en tres braços del l’independentisme. Dos partits tenen clar que volen. El tercer dol i vol i una part important s’hi oposa fermament, bo i que d’amagat. Conseqüència: quatre anys més sense anar enlloc. I és que els que volem la secessió, tal vegada hem de començar a pensar en crear de zero una plataforma que vagi més enllà de les mobilitzacions massives per, definitivament, donar un caire més polític al procés de secessió.
Dues últimes preguntes. Perquè el MHP Artur Mas s’ha envoltat exclusivament de dones i d’homes (Ortega, Gispert, Espadaler, Rigol) provinents d’un partit contrari a la secessió? I, en darrer terme, que hi feia Felip Puig en una reunió amb personatges com el tinent general Ricardo Álvarez Espejo, Juan Echevarría, Francesc Granell (assessor de Sánchez-Camacho), Enric Millo, Carina Mejías, Miquel Iceta, Salvador Alemany, el general de la Guàrdia Civil Ángel Gonzalo o el fiscal en cap de Catalunya José María Romero de Tejada, tots obertament contraris a la independència del país? És -o era-, el conseller d’Empresa i Ocupació, el nou vincle amb el poder establert? Algú s’imagina si l’Oriol Amorós o en Quim Arrufat haguessin anat a similar trobada?
Qui no obre els ulls és perquè no vol.
