Ara sí, entrem en la fase autènticament decisiva. Com diria l’exconseller Homs, a fe de Déu que se’ns ha fet llarg. Sí, és cert, potser no és la fi de la història: és més, el 27-S pot obrir encara moltes incògnites. Però també pot ser un autèntic escac i mat. Es flaira en l’ambient. En la histèria dels de davant. En l’atenció que suscita (una altra vegada) nord enllà. Tot dependrà del grau de majoria que assolim. De moment, encara amb l’efecte exacte de la confluència de CDC i ERC per aclarir (disculpeu que sigui dolent i encara tingui els més dubtes), el clamorós silenci de les enquestes es fa una mica sospitós. Sumarà Junts pel Sí tots els votants de les dues formacions? Serà capaç de sumar-ne de nous o de compensar les pèrdues a base de l’aportació de Democràtes i Moviment d’Esquerres? Podrà la CUP, com sembla, fer-se forta en el seu espai anticapitalista, de consolidar els dos dígits en la seva xifra de diputats?
De moment, els primers moviments d’Antonio Baños i la veu (per sempre més) autoritzada de David Fernández apugen l’aposta: demanen més del 50% dels vots i afirmen que no investiran Mas com a president. Una posició tan dràstica podria provocar una concentració del vot independentista en la seguretat d’una majoria absoluta de Junts pel Sí. Alhora, però, té la virtud de falcar qualsevol possible fuita cap a la llista unicornista de Catalunya Sí que es Pot. Amb “La Vanguardia” i “El Periódico” lliurant un espai desaforat a Ramon Espadaler a l’altra banda del quadrilàter, el de CSQEP és un dels flancs més importants que caldrà aclarir si es vol construir una majoria plebiscitària contundent. La impressió a hores d’ara, quan tot plegat acaba de començar, és de desinflament prou ràpid de les altes expectatives inicials. El serial per trobar candidat (amb l’evident manca de criteri que va de proposar-ho a Jordi Évole a l’Arcadi Oliveres), el despenjament final de Procés Constituent i el progressiu reforçament del caire plebiscitari del 27-S, han derivat en escenes tan lamentables com les provocades pels nervis de Joan Coscubiela a les xarxes socials.
La batalla de Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent en les fronteres d’electors confederalistes es gairabé tan important com la galvanització dels propis. De fet, si l’independentisme és capaç de mobilitzar els 1,9 milions de votants del Sí-Sí del 9-N tindrà la major part de la feina feta. Amb els dos grans blocs (a favor i en contra) conformats i compactats de fa almenys tres anys, l’espanyolisme sap també que la mobilització dels seus serà absolutament determinant. L’ús dels mitjans de comunicació, preparem-nos, serà intensiu i apocalíptic. Els darrers moviments dels partits que intenten pescar en aquell espai, però, semblen apuntar a una nova recomposició del vot dependentista. Les perspectives canvien de setmana en setmana. La impressió que es produiria una forta concentració del vot en les llistes de Ciudadanos (que fins ara era molt sòlida) sembla desdibuixar-se darrerament. Sobretot, davant l’opció d’Albert Rivera d’abandonar la cursa i llançar-se a l’aventura espanyola.
Ciudadanos, de fet, podria estar al punt de perdre la barrera dels vint diputats i una segona posició que hauria estat un magnífic aparador. De fet, el canvi en les tendències de vot a Espanya (que són les que marquen el comportament electoral d’aquest segment dels catalans) porten a pensar en un cert redreçament de les expectatives del PSc i del Partido Popular, aquest darrer, reforçat per la substitució d’una carbonitzada Sánchez-Camarga pel populista i xenòfob García Albiol. Cal no oblidar que la nova Unió excatalanista beurà també d’aquest mateix espai, en una forta competència per repartir-se, previsiblement, entre 45 i 50 escons al nou Parlament. Tot plegat, mentre tots ells neguen el caràcter plebiscitari dels comicis (de la mà d’un Govern espanyol que finalment ha començat la campanya del no!), alhora que es dediquen a parlar exclusivament dels desastres i els riscos sense parior que suposarà el trencament amb Espanya.
