És evident que amb les dades a la mà hi ha més d’una interpretació possible en relació a les darreres eleccions municipals. Per exemple, si es pren la conclusió del cicle electoral respecte a les anteriors municipals de 2011, és veritat afirmar que els partits favorables a la secessió han obtingut sis punts més de percentatge (del 39,04% el 2011 al 45,00% en el present 2015). O bé que hi ha hagut -en aparença- un desplaçament cap a l’esquerra independentista (ERC + CUP) d’uns dotze punts percentuals que no s’explica només si es té en compte la pèrdua de pes específic de CiU (uns sis punts en total). Per tant, cal deduir que republicans i la unitat popular han collit vots d’altres graners. Finalment, no obstant això, d’ençà que el procés de secessió va esclatar definitivament l’any 2012, un inoblidable 11 de setembre (aprofito per recalcar que l’actual moviment d’alliberament nacional comença abans, en concret, amb la celebració l’any 2009 de la consulta popular a Arenys de Munt), també és veritat numèrica que el percentatge de vots a favor de les forces independentistes s’ha estancat entorn d’una forquilla que oscil·la entre el màxim assolit en les catalanes de 2012 (49,13%) i el mínim d’aquestes municipals, altrament gairebé idèntic al de les últimes europees de l’any 2014 (45,53%). Dit això amb tota la prudència pel que fa a un vot molt transversal, en especial després de la crisi d’UDC i el paper d’ICV-EUiA en tot aquest assumpte (deixo a banda qui acabarà configurant les llistes i si a poc menys de 90 dies té sentit tornar a debatre aquesta qüestió quan de fet hauríem d’estar en plena campanya pel que fa a les raons a favor de la independència).
Per això crec fermament que en les eleccions del 27-S (si finalment tiren endavant) els partits que donen suport al procés han de superar la meitat dels sufragis. Anticipo que tinc meridianament clar que en aritmètica parlamentària hi predomina el nombre final d’escons. Per tant, considero fonamental obtenir entre les formacions que defensen la independència de Catalunya, una àmplia majoria en escons que, com a mínim, hauria d’arribar a un nombre de setanta. Però, a més a més, allò que pot donar un cop de força qualitatiu (fonamentalment de cara a l’exterior) és l’obtenció de més de la meitat de vots emesos en el marc d’una elevada participació.
I d’aquí l’equació de la victòria, on la data del 27-S equival a una participació mínima del 65% (p = participació) i a un vot favorable a la secessió d’un 50,2% (s = sufragi). Ras i curt: la fita última no rau a conformar-se amb la meitat més u (en base a 100), ans, com si es tractés d’una fórmula matemàticament elegant, s’ha d’anar a buscar una majoria en escons i vots que obligui a plantejar la situació en un doble àmbit: l’estrictament intern i, àdhuc, l’internacional. Però sobretot que forci als polítics que diuen defensar el procés a mirar endavant sense fissures a fi d’impedir qualsevol nou obstacle en el calendari. En aquest sentit, l’aleatori 50,2 % (mínim) és un percentatge estèticament harmònic amb la idea de deixar simbòlicament enrere el més clàssic 50,01% (meitat més u estricte) obert a inevitables discussions, quan tothom sap que no hi haurà una normativa en aquesta direcció, perquè el que en realitat celebrarem són unes eleccions parlamentàries i no pas un referèndum.
Deixo clar que aquest suggeriment no és una condició sine qua non (no ho podria ésser) i, de fet, trobo poc aconsellable que els partits marquin un llindar al respecte. Tanmateix, entre electors, sóc dels qui pensa que cal un gir copernicà, una victòria total i sense cap matís en la interpretació de dades que ens aboqui a la negociació i, si no hi ha entesa, a la ruptura necessària en un temps que no ha de superar els divuit mesos. En realitat, processos com el txecoslovac, l’eslovè o l’exemple de les repúbliques bàltiques són una mostra que la seqüència no ha de ser forçosament llarga. Per contra, es corre un risc real d’enquistament si la majoria social favorable a la independència no és prou clara (bo i haver obtingut la majoria parlamentària). Cal meditar sobre aquest tema i en quin sentit s’orienta el nostre vot. I sobre quin paper ha de jugar (mai en contra de ningú) un gir social en la narrativa, just i necessari, a fi de poder incorporar amb arguments polítics als electors més indecisos de cara a obtenir uns resultats que no deixin marge a dubtes pel que fa al poder transformador del moviment sobiranista.
