Amb un somriure als llavis, l’individu es presenta davant els mitjans de comunicació i fa pública la compra d’un nou Déu. La xifra bat tots els rècords i esdevé punt de referència obligat al món sencer. El somriure tort que s’amaga darrera l’aparent timidesa d’unes ulleres multimilionàries, denota una manca de consciència que glaça.
En un contrast espantosament punyent, veig i escolto l’esfereïdora notícia d’un noi a qui la malícia sense escrúpols d’un malànima li ha arrencat un braç en una pastera on el tenia mig esclavitzat a canvi d’un sou il•legal de misèria.
Misèria humana.
He fet alguns números barroers que em diuen que amb un sou lineal com el que malaguanyava aquest noi, necessitaria viure 24 vides laborals de 45 anys cadascuna per arribar a guanyar allò que cobrarà en només un any la nova estrella del firmament de la pilota.
Per poder pagar allò que un Club endeutat, menat per la insultant fatxenderia d’un multimilionari indecent, ha de pagar per la compra del Déu, l’esclau mutilat hauria de treballar 250 vides.
He sentit un ministre parlar amb duresa en contra del forner malànima i en podria subscriure les declaracions. No he sentit, en canvi, cap autoritat parlar de la indecència del Club, del milionari, del Déu i de les caixes i bancs que els donen suport.
Els opinaires del món es remouen inquiets davant la notícia i alguns en fan crítica oberta, d’altres no tant. Ningú, però, és capaç de dir-ho ben clar. Les autoritats del món mundial, esportives, polítiques, econòmiques, periodístiques i la societat en general tornaran a fer una exhibició d’hipocresia blasfema i seguiran bavejant els gols dels déus i ballant al ritme que marca el calé que mana, davant la injúria intolerable que cada dia esclafa la gent humil.
Quin fàstic! Quin immens i insuportable fàstic que em fan.
