El 14 de juny de 1982, els oficials de les Forces Armades Argentineses van rendir covardament, posant una sola condició als enemics del nostre país: que no els hi detingués en el mateix lloc de les seves tropes i sots-oficials o que se’ls permetés mantenir les seves armes personals sota un acord entre cavallers.
Aquest final patètic a l’aventura desgavellada del militarisme, pinta completament el caràcter d’aquests traïdors, molt valerosos per a segrestar, robar i assassinar a persones indefenses. I la seva traïció és mes miserable àdhuc davant el valor de les tropes i uns pocs oficials, sots-oficials i molt especialment dels pilots que van donar forts cops als britànics, que així van honrar el deure que els va encomanar la societat argentina.
La recuperació de les Malvines no va ser una maniobra de projecció política, com s’ha dit. Va ser una mesura, que si bé s’estava preparant i sempre havia estat entre les hipòtesis de conflicte, va ser una fugida cap en davant, una espantada dels milicos, aterroritzats amb la vaga general del 30 de març de 1982, tres dies abans del 2 d’abril, el dia de la presa de Malvines.
La vaga i les manifestacions, que van arribar a controlar el centre de la ciutat i els treballadors van arribar a atacar les portes de la casa de Govern, va anar el punt culmina de la reorganització del moviment obrer de l’Argentina, malgrat les terribles condicions de repressió i a l’absència de desenes de milers de segrestats, exiliats i presoners polítics.
Els milicos van entrar en pànic, al veure que les masses tornaven a disputar-li el carrer i a qüestionar l’autoritat construïda sobre la base del terror. I el terror els va guanyar, la por a una venjança per les barbaritats comeses els va posar davant la disjuntiva de fugir cap al sud.
I també van fracassar.
LEVADURA LEVADURA, QUEREMOS LAS MALVINAS PERO NO LA DICTADURA (en català no rima)
Aquesta i altres consignes de l’estil van demostrar ràpidament que la maniobra militar anava al fracàs i la política mai havia tingut la més mínima possibilitat.
LES MALVINES SÓN ARGENTINES, ELS DESAPAREGUTS TAMBÉ. Així es van definir les mares de Plaça de Maig, assolint l’aplaudiment unànime d’una de les primeres manifestacions "patriòtiques". La reacció del públic, que no va deixar lloc per a les acusacions de traïdores que llançava la dictadura, preanunciava que la maniobra de Malvines, havia assolit que la gent sortís a manifestar-se i que els milicos no poguessin reprimir, pel senzill fet que estaven en el carrer per a donar suport la guerra d’ells mateixos.
El president Galtieri va intentar parlar des de la balconada de la casa Rosada, per a rebre una pitada que no va poder ser ocultada per la TV oficial. Si els càlculs militars eren de total ineptitud, els plans polítics eren resultat del deliri i el temor a la justícia pels seus crims.
Avui a 25 anys d’una derrota dels militars seguim reclamant les Malvines i denunciant la injustícia amb els ex combatents (s’han suïcidat molts ex combatents) seguim reclamant que ens retornin les illes, perquè LES MALVINES SÓN ARGENTINES. LA REIVINDICACIO PER LES NOSTRES ILLES CONTINUARÀ FINS A FORAGITAR ALS USURPADORS BRITANICS.
