24h i 365 dies

Avui, com cada dia he anat al quiosc per agafar-hi la meva “dosis” d’informació habitual. L’oferta en català ,que a hores d’ara es ben escassa, i tant sols els dos diaris – idèntics- quasi calcats fulla per fulla, com son el Punt – Millor l’edició barcelonina – i l’Avui son l’elecció acertada. He esmentat agafar-l’ho, perquè com tinc un bon feeling amb l’estanquer, me’l deixa sense cap compromís, i l’hi torno per la tarda. Com m’agrada llegir qualsevol cosa – encara que no comparteixo l’eix editorial – , de tant en tant m’emporto: La Vanguardia, El Pais o El Periodico, i si estic força avorrit, fins i tot els exemplars de la Santíssima Trinitat: ABC, El Mundo i La Gaceta – La Razón, ha perdut el privilegi de ser-hi -, tots ells mes espanyolistes, que en Franco o la Falange en persona, però, que tenen i volen cuidar el seu public fidel. La sensació d’estar-m’ha llegint noticies d’ahir, es fa patent pagina rera pagina. El fet substancial d’existir eines divulgatives, a temps real, com es l’internet, hauria de fer que en prenguessin nota, sinó es, que volen desaparèixer del tot. Com he dit a l’inici, tornaré el diari al meu amic estanquer, sense haver llegit, res que ja no ho hagués fet ahir. Però, el dia que sigui festa, voldria saber que succeïx, i no tindre’m que esperar al 3/24. Ja que es una vergonya, no saber que n’està succeint al món. O que l’Apocalipsi, potser ja ha arribat. Això si, amb dos dies de retard.