Acabo de tornar de Barcelona, de la concentració convocada per l’ANC i Òmnium que ha reconvertit l’acte previst pel Sí-SÍ en un acte per Sí-Sí-Sí; sí a la unitat, sí a les urnes immediatament, i sí a la independència. Forcadell ha deixat clar el marc que proposa la direcció de la societat civil organitzada. Es va acceptar una pregunta i una data que no eren ni la pregunta ni la data de l’ANC, perquè amb elles s’assolia la unitat.
Ara quan s’ha canviat l’estratègia de la consulta i això ha trencat la unitat, la ANC donarà suport al nou 9N; però posa sobre la taula diverses condicions que em semblen de les més raonables:
1. que el format del nou 9N s’acosti al màxim al que tenia l’anterior;
2. que es pugui votar a la major part dels pobles de Catalunya;
3. que el 9N esdevingui un acte de mobilització massiva contra la política de l’Estat;
4. que s’aprofiti per denunciar davant dels organismes internacionals l’Estat espanyol per vulneració de drets humans fonamentals.
I després del 9N, tres mesos per convocar eleccions per tal que el Parlament que en surti s’hagi clarificat, amb quines forces reals compta l’independentisme transversal. Si és suficient majoria s’engega sense dilacions el procés cap a la independència. Aquest és el full de ruta. Aplaudeixo la claredat.
A partir d’aquí analitzem la situació a les cúpules dels partits. Veient les declaracions de Duran Lleida i de Joan Herrera, està clar que la direcció (una part d’ella) de les dues formacions, un cop l’Estat ha frenat la possibilitat del dret a decidir, opta per reafirmar-se contrària a la independència i partidària de negociar amb l’Estat, se suposa que un marc federal via reforma constitucional; i aquí es retrobaran amb Iceta, que com a mínim mai no ha enganyat. És legítim. Jo no ho criticaré.
El que no m’estaré, i crec que no ens hem d’estar de denunciar, és que ambdós dirigents vulguin perpetuar la confusió al si del bloc obertament independentista, posant sistemàtics obstacles a que es visualitzi aquest nítidament. Com a derivada d’aquesta realitat sociopolítica, la primera incògnita l’ha de resoldre Mas, amb total transparència. Continuarà presentant-se amb Unió sota un programa que allargui l’agonia de l’ambigüitat del catalanisme fins ara majoritari?. Sense resoldre aquesta incògnita i per més pressió mediàtica que la premsa oficial faci sobre Esquerra, la postura de Convergència no és creïble. I després del 19-O menys, perquè no es pot posar sobre la taula una condició de llista única feta a la manera que interessa a CiU, si es vol que Mas convoqui eleccions plebiscitàries. Ja no cola. Avui aquesta pantalla ha estat passada.
Si s’aclareix el programa del que quedi de les Coalicions CiU o d’ICv-EUiA, llavors sabrem que tenim unes quantes forces que aposten per l’Estat lliure i caldrà pactar el mètode. Essent molt comprensius i generosos. És obvi que les forces més recentment arribades a l’independentisme i que representen també les seves bases electorals, siguin molt prudents i cerquin un timing més lent. Això no és denunciable. Té tot el sentit. Com que, els que fa més temps que es mouen en el camp de l’independentisme, vagin més accelerats. Ni una acceleració excessiva que ens pot portar a derrapar, ni una frenada sobrera que ens pot portar a calar el vehicle, ens convenen.
Per això, insisteixo, no ha de caure els anells a ningú que entre les forces que estiguin obertament per la independència es pacti, ara sí, com demanava avui en Toni Soler a l’ARA, un full de ruta transparent i clar. La velocitat us vaig a dir que no és el més important. Sinó la certesa que els passos s’aniran complint un darrere l’altre sense sorpreses. Pacte en el que haurien d’actuar de mediadors i fedataris, personalitats de l’ANC, d’Òmnium, de l’AMI o del món professional que ha confegit diversos organismes d’experts i assessors de la Transició. I per tant, abans d’aquest pacte i full de ruta nacional, demanem al sr Duran i al Sr Herrera , si volen juntament amb el sr Iceta, que facin el seu full de ruta reformista constitucional i federal i el presentin obertament a les properes eleccions. Els independentistes democràtics estem disposats a perdre les eleccions. Els unionistes radicals ja fa temps que no volen ni que es plantegi cap votació en clau plebiscitària. És hora que els federalistes surtin de l’armari, i es recomptin. Pel bé de tots. I el sr Mas els ha d’ajudar, als seus a fer-ho.
