MADRID – BARÇA 1-2
El Barça de Guardiola, Cruyff, Laporta i Txiki, el Barça dels prodigis: som dijous i a les espanyes ja poden parlar de setmana negra després que dilluns el carnisser de Vitoria-Gasteiz passés a nodrir la flora gallega entre sentits homenatges de la fauna políticoperiodística nordcoreana espanyola i també de part de la catalana, si aquest gentilici és d’aplicació als bufons del Conde, i després que ahir dimecres els nostres tornessin a passar pel temple dels bons ciutadans a impartir-los educació per a la ciutadania segons el manual pedagògic que Marlon Brando seguia amb Maria Schneider, però sense mantega i amb acarnissament completat amb micció a la boca en forma de segon gol a càrrec no de Messi, Alexis o Cesc, sinó d’Abidal.
Rebatejat com a “Mr. Hígado” a Telemadrid per part de l’únic extrem del Dream Team que no va ser mai capaç de fer una centrada bona, Abidal va completar l’enèssima befa a la quadra de la Castellana, en una sèrie que depassa el que podríem qualificar d’escarni i que ha violat un dels tòtems de l’imaginari madridista, “el miedo escénico” del Bennabeu fins a redefinir-lo amb un canvi de rols coincidint amb les visites del FC Barcelona i en les què el Bennabeu assumeix el paper d’agent passiu d’aquesta por traslladada del vestidor visitant a la grada.
Espanya no negocia. El Barça, tampoc. Mentre el Dioni de la Franja es desfà en elogis vers el botxí de Perbes i els seus hereus al govern messetari, Mas pidola “un nou tracte” amb Espanya. De forma innecessària, perquè el nou tracte, bo i suposant que fos nou, el rebrà igualment. I com un convergent mesell i genuflexe, Llourinho, redueix una plantilla de 500 milions d’euros a l’estatus d’equip de regional: autobús, violència i pilota llarga. Com si això l’hagués de salvar d’un depredador fermament decidit a sotmetre’l a la dolorosa metamorfosi de Mandril en Pateti, en una cadena d’episodis en què la culerada de mitjana edat reviu els episodis del coiot i el roadrunner, amb un mandril que comença a esperar cada partit contra els nostres amb la mateixa cara del coiot sota l’ombra de la roca a punt de caure-li a sobre.
El partit va tenir un aire de dia de la marmota. El Barça va començar amb la gentilesa de rigor, en aquest cas endarrerida 10 minuts. Amb el gol de CR96, els locals, que no n’aprenen, es fregaven les mans, i el monguisme tribuneru nostrat esmolava els ganivets contra Pep per haver aliniat Pinto, culpable d’una cantada no pas més greu que la de Valdés a la lliga, i no pas més culpable que la resta de l’equip per haver defensat malament la pèrdua de la pilota i haver permès que el portuguès encarés Piqué, sol sense ajudes, després que Alvés es descuidés del madridista.
Foto de l’escenari: a la mitja punta del Barça, Messi; a la mitja punta del Madrid, Pepe. Contra tot pronòstic, el recital no el va oferir el primer, sinó el segon, que justifica plenament les retransmissions fora d’horari infantil i que ahir va demostrar que la seva posició més adequada no és de defensa ni de migcampista, sinó porter. De discoteca. Pepe, de qui fonts de la Universidad Complutense de Madrid ja han descartat que es tracti d’un gos Fila brasiler genèticament modificat, atresora totes les virtuts del señorío en la seva redefinició mourinhista: va trepitjar el peu de Busquets, la mà de Messi i va practicar teatro del bueno per forçar la groga de Piqué i per intentar el mateix amb Cesc. En la seva gran nit, tampoc no va detectar el vol rasant de Puyol per empatar el partit i com a ressaca final de la seva nit estel·lar, avui és protagonista de tots els mitjans d’informació esportiva d’aquest món cridat a l’evangelització sota la mà i el verb de Florentino Nodoyuna. Aquest va ser el resultat de la gran idea del Rommel de Setúbal. Aquest i uns principis de recel antiportuguès entre la massa madridista a causa de la sospitosa aliniació de Carvalho i Coentrao, i que tant recorda els recels de la culerada davant la legió d’holandesos de Van Gaal.
Que la portentosa actuació de Pepe eclipsi tota la resta, no esborrarà tanmateix les actuacions de Ramos, Carvalho, Alonso o Coentrao, i és que ETA s’ha convençut abans que el Madrid dels escassos rèdits de l’exercici de la violència. Violència no gens renyida amb el señorío, com la brutalitat colonial no hi estava amb la recta moral de l’Anglaterra victoriana, per això un madridista pot apel·lar alhora i sense contradicció aparent al señorío i a l’espíritu de Juanito, que va trepitjar el cap de Matthaus 25 anys abans que Pepe trepitgés la màs de Messi. Un Messi en baixa forma ahir malgrat l’assistència del 2on gol que fa lluir unes ostentoses orelles de ruc als teòrics de la messidependència, poblada legió de beneits repartits a parts iguals entre antibarcelonistes i pressumptes barcelonistes d’obediència antiguardioliana.
Sense fer un gran partit, els blaugrana varen imposar la seva jerarquia en el partit més còmode fora camp d’aquest mes de gener, amb una bona actuació de totes les línies amb l’excepció del gol del Madrid. Mencions especials a Bussisolutions, jutge i executor del migcamp, Iniesta, que va abusar fins al sadisme del malaurat Altintop i a Alexis, que cada cop té més clar quin és el pa que s’hi dona. Fluixos Xavi i Cesc, aquest darrer un pèl accelerat en mode Supercopa.
Finalment, l’àrbitre, gelós del protagonisme de tots dos equips, va voler deixar també la seva emprempta estalviant infinites targetes de diferents colors als homínids locals, mentre treia grogues als jugadors culers per protestar.
El FCB torna doncs de Mòrdor amb un magnífic resultat al sarró que el posa en situació de clar avantatge per accedir a semifinals, però que igualment a hores d’ara ja té en alerta Guardiola davant el previsible tsunami d’eufòria que els propers dies generarà el sinistre entorn i que és el principal risc de cara al partit de tornada i de cara al mateix esdevenidor culer.
Signat: Ròdia
