Llegeixo i escolto tot de previsibles comentaris entusiastes als mitjans sobre el camí que pot haver endegat Badalona en la desobediència a l’Estat espanyol arran de la negativa de sis dels seus regidors a fer dia festiu el passat 12-0, i naturalment penso que cal ser rematadament imbècil per creure això, i que no hi ha més enganyat que aquell que s’autoenganya, cosa tan pròpia de la mentalitat infantil, estúpida, ridícula i papanates dels catalans, no em cansaré mai de repetir-ho, una mentalitat incorregible que gira totalment l’esquena a la realitat i, doncs, l’acaba efectivament transformant, empitjorant-la.
Apareixen davant els mitjans dos regidors badalonins com dues estrelles de Hollywood, que d’això es tractava, no endebades el complex d’inferioritat personal té aquestes coses i s’acaba traduint en complex d’inferioritat nacional quan aquests acomplexats tenen càrrecs públics a Catalunya. Doncs bé, un dels regidors estripa orgullós davant les càmeres la interlocutòria judicial mentre un grup de gent de la colla pessigolla l’aplaudeix, i tot sembla molt assertiu i contundent i coratjós i un digne cop de puny a la taula i etcètera. Però no. Ni parlar-ne, naturalment. Resulta que la interlocutòria és una fotocòpia de l’original, i després el regidor del costat que es mira orgullós com el seu company estripa la interlocutòria diu que res, que la cosa ha estat una simple acció a títol personal de l’estripador de la fotocòpia i, per si no hagués afegit prou aigua al vi, afegeix que tot plegat només ha estat un acte simbòlic i que al capdavall al 12-O no s’han atès demandes burocràtiques del ciutadà i que, a més, aniran a declarar al jutge. És a dir: sóc un gamberro, però reconec que això no està bé i aniré al confessionari, doncs. En fi. No hi ha dubte que la cosa a Badalona va ser molt simbòlica, tan simbòlica que al final hi ha tanta aigua a l‘ampolla de vi, que de vi ja no en queda ni gota. Com sempre amb els catalans. Redéu, redéu, redéu…, quin parell d’imbècils en un país d’imbècils. Potser es pensen que el jutge els absoldrà perquè segons els regidors es tractava d’una acció simbòlica; potser es pensen que el jutge estarà d’acord amb ells que es tractava d’una acció simbòlica i no d’una violació de la llei, justa o no, per més subterfugis amb què s’efectués la violació. En fi. Jo no sóc ni més ni menys valent que els sis covards regidors rebels, però si mai m’han d’encausar per una acció comesa procuraré que almenys l’acció hagi tingut algun sentit, algun efecte positiu que m’apropi a l’objectiu pretès, i no pas per haver fet un estèril numeret infantil de cara a la galeria amb conseqüències jurídiques no precisament infantils i no sé si de cara a cap galeria, però que m’afectarien molt a mi i no beneficiarien a ningú, segur que gens al meu poble.
Quan estàs dins d’una presó només pots fer dues coses intel·ligents: portar-te bé dins de les parets o bé escapar-ne, perquè la tercera cosa que pots fer és l’última que hauries de fer i per tant no compta com a possibilitat, i aquesta tercera cosa és tanmateix just el que fan contínuament els catalans: quedar-se dins de la presó i, dins de les parets, fer el pinxo amenaçant com gossos petaners que n’escaparan. El més idiota i pitjor que es pot fer, vaja. O el millor que es pot fer si el que es pretén és continuar engabiat i a sobre més maltractat i humiliat que ningú dins la gàbia, cosa que em temo que, atès el seu comportament, és el que volen els catalans amb la seva retorçada mentalitat victimista. Altrament, per què els regidors badalonins van actuar com ho van fer? Es tractava de fer el fatxenda per un dia, de fer veure que amb la seva acció humiliaven Espanya, mentre que en realitat s’estaven humiliant a si mateixos, tot per tal d’exercir el victimisme catalanet corresponent per, a continuació, fer-se enrere l’endemà tot fent veure curiosament que no es feien enrere dient, també traient pit (!), que la cosa era només “simbòlica”, i s’ho van permetre dir perquè entre els catalans està perfectament normalitzada la idea cretina i masturbatòria que els actes simbòlics són coratjosos en ells mateixos. La costellada perpètua com a mostra de coratge. Aquesta és la gran contradicció: només portant-te bé pots conservar la supremacia moral, de manera que per als catalans el joc d’equilibris psicològic és sensacional, fins al paroxisme esquizofrènic. Per un costat fan veure que estripen (literalment el regidor Téllez) la baralla davant d’Espanya, i per l’altre tot seguit s’afanyen a recompondre la baralla, no fos cas que perdessin raons sent acusats –i acusant-se a si mateixos (!)– d’haver trencat cap baralla, i adéu a la sagrada superioritat moral. Badalona, 12 d’octubre de 2016, vaja. Efectivament, el dia que l’Ajuntament badaloní, posats a exhibir simbolisme, va simbolitzar a la perfecció el tarannà català.
Els símbols són importants, existeixen perquè apleguen els individus o els col·lectius humans a través d’allò que representen. Però quan els símbols esdevenen mitjà i finalitat alhora, és a dir, quan es practica la repetició sistemàtica del símbol fins a convertir-lo en un bucle addictiu del símbol pel símbol, impedint, doncs, la seva transcendència, aleshores els símbols resulten un impediment i perden el seu sentit de ser. La repetició del simbolisme per part dels catalans justament no fa més que demostrar que no tenen cap intenció d’aconseguir els objectius pels quals diuen brandar els seus símbols, i els actes simbòlics dels catalans farien només que enquistar-los en la situació de la qual diuen voler-se alliberar si no fos que, a més d’enquistar-los-hi, els podreixen en la misèria moral, entre d’altres misèries.
Espanya dóna sentit i, doncs, valor, importància als símbols catalans que van contra els interessos espanyols, mentre que curiosament els catalans neguen el valor dels seus propis símbols quan justifiquen la seva innocència davant la llei espanyola pel fet de brandar-los, i tot per tal d’evitar la condemna que els infringirà el veí, prioritzant, doncs, la llibertat personal a la del seu poble i contradient el desafiament que diuen fer traient pit davant d’Espanya en brandar els símbols. Però és que, per si fos poc, fins i tot en el cas que els catalans defensessin els seus símbols sense retractar-se’n davant la justícia espanyola, tampoc no haurien de ser aquests símbols dignificats els que haurien de donar la independència als catalans. La independència no necessita de cap símbol previ com a desafiament que, progressivament, la faci parir. La independència no es demana ni es reivindica, perquè reivindicar-la és demanar-la. La independència es fa, no s’implora ni es juga a fer-la amb absurds i nocius desafiaments a l’enemic en el seu terreny legal mitjançant símbols i costellades eterns. L’estètica.
Deixeu de fer el ridícul, catalans, per l’amor de Déu, deixeu de fer el ridícul. Sóc independentista català, i a sobre badaloní, i esteu actuant penosament en nom meu. Deixeu de fotre d’una vegada el ridícul en nom meu, catalans, tots plegats. Això sí que us ho imploro, i jo no imploro mai res. Imagina’t si arribeu a fotre el ridícul. Prou. Us ho imploro.
