11-S. La pura realitat

La pura realitat és, que malgrat tot, una gernació -600.000 persones- s’ha concentrat de forma massiva al voltant d’una idea clara: la independència de Catalunya. La pura realitat és que aquesta idea ens ronda i que els partits sobiranistes no saben com fer-s’ho per esborrar la constància de tot un poble –o d’una part d’aquest que vol persistir en la noció d’emancipació nacional. En aquest sentit, crida l’atenció el ball de xifres –àdhuc a la premsa catalana– en un intent reiteradament fallit de rebaixar la intensitat del moviment. La pura realitat és que els partits catalans no saben com renunciar a la plena llibertat nacional, atesa la constància de milions de persones –atenció a la dada– que adesiara voten a cada convocatòria electoral independència o, fins i tot, només dret a l’autodeterminació. L’any entrant, potser hi aniran “tan sols” 500.000 persones i tornaran a dir el mateix: “pocs i dividits” -oblidant tots aquells que no hi van just perquè volen anar més lluny. Farien bé les executives dels partits en fer avinent que no estan interessades en la secessió. Aleshores sí, les coses clares, és una evidència que la societat civil i els moviments socials començarien per organitzar una nova opció sobiranista que estigués disposada a anar fins al final –sempre pacíficament– i a no negar mai més l’esperit de la paraula que és inherent a la promesa. Perquè la pura realitat és que els fets no concorden amb les paraules. I que tota falta a una promesa és crear un abisme entre els polítics i el sufragi. La pura realitat és que no podem perdre l’espai públic: l’àgora on els éssers lliures poden dirimir –i resoldre bé– les seves diferències. I, sobretot, ésser fidels en l’acció a un camí. Fidels a la paraula que ens ha estat donada. Contra la por que volen inculcar-nos, la pura realitat de la llum en la mirada.