No sabem si en son conscients, immersos en guerres intestines plenes d’acusacions de traïdoria al poble entre faccions independentistes (la qual cosa és un clàssic i una constant en la història de Catalunya) que avui és 10 d’octubre. Avui fa un any de la primera renúncia del país, l’única que probablement no ens podíem permetre, com hem assenyalat repetidament des de ja fa uns quants mesos. Aquell dia, l’independentisme va passar de l’eufòria col·lectiva desfermada a, vuit segons després, l’inici de la frustració col·lectiva més gran dels darrers anys.
Hem fet l’exercici d’anar a llegir què vam testimoniar aquell estrany 10 d’octubre quan aleshores sí que el món ens va mirar de debò. Més de mil periodistes acreditats esperant la famosa unilateralitat que finalment arribaria sense cap força i de manera simbòlica el 27 d’octubre. El dia 10, vam escriure què havia dit Puigdemont, i com de malament semblava que s’ho havia pres una CUP que va dir tot el que va callar amb la cara d’Anna Gabriel (avui a l’exili) i els no aplaudiments dels anticapitalistes al discurs del Molt Honorable, avui també a l’exili. Tots ens vam quedar estupefactes i l’article el vam escriure des de la més inesperada i profunda sorpresa, intentant entendre el punt de jugadamestrisme que va intentar vendre el govern des d’un primer moment, per aturar les crítiques.
Aleshores hem anat a buscar l’article del dia següent, el dia 11. Passada la primera sorpresa, ja vam dubtar que fóssim davant l’enèsima jugada mestra: “La gent comprèn, en general, que era la decisió més assenyada, però a ningú se li escapa que també es va perdre una oportunitat històrica, la magnitud de la qual encara és aviat per conèixer (que esperem que sigui poca)”. Aleshores vam considerar que el president, que trigaria mesos a reconèixer el greu error, ja des de l’exili, no va tenir tacte a l’hora d’elaborar un discurs que afectaria als sentiments i les expectatives dels ciutadans independentistes que, recordem, venien de rebre les pallisses de l’1 d’octubre. De la mateixa manera, donàvem crèdit a Puigdemont i a la seva estratègia de diàleg: fins aquell moment, havia estat impecable.
Sense voler-ho, i encara atònits pel que havia passat el 10 d’octubre, ja vam acabar predit, amb olfacte de cronistes, què passaria després. Resulta encara més xocant llegir-ho un any després: “La resposta de l’Estat espanyol és una aposta meditada pel 155. El proposen amb intel·ligència, sabedors que han recuperat certa iniciativa després de la paradinha d’ahir”. La recuperació de la iniciativa espanyola, com hem repetit una vegada i una altra durant tant de temps. La finta del Parlament català va obrir les portes a la repressió, cedint tota la iniciativa acumulada. Aleshores vam passar a anar a remolc de l’Estat. Mariano Rajoy va anunciar aquell mateix dia que activaria el 155. Aleshores encara érem molt valents, però Espanya anava de debò.
Malauradament, l’article acabava amb un altre mal presagi que també s’ha acomplert: “Ahir es va obrir una petita bretxa en l’independentisme, que haurem de saber gestionar perquè no es faci més grossa. En cas contrari caldrà començar a pensar a gestionar una de les pitjors frustracions col·lectives de la nostra història”. En aquell moment, poc pensàvem que la cosa acabaria tant malament com avui sabem, malgrat tot. No podem dir que el que passés a partir d’aquell moment ja estava escrit, perquè no som oracle, però ens sap molt greu que així fos.
D’alguna manera, aquell 10 d’octubre (que d’haver-nos envalentit tampoc haguéssim assegurat res), vàrem començar a veure que entràvem en un terreny fangós i ple d’angoixa, que va acabar culminant unes setmanes després amb una DUI que vàrem veure més com un gest desesperat de dignitat necessari, que no pas l’adveniment d’una República que mai va ser. L’11 i l’endemà, el 12, se’ns van fer molt difícils, les rialles que arribaven del Regne d’Espanya eren molt dures d’assumir perquè per primera vegada en tot el Procés des de 2012, ens vàrem sentir desprotegits.
El que va venir després, ja ho saben: la meitat del govern a la presó i l’altra a l’exili, i el regal extra pel govern espanyol: una nova guerra independentista que segueix lliurant-se per por a haver d’afrontar el dol que els independentistes arrosseguem des de fa un any. El 1969, la psiquiatra suïssa Elisabeth Kübler-Ross va establir les cinc fases del dol: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. Ésser conscients del que va passar aquell 10 d’octubre, reconèixer l’error i intentar aprendre’n, amb positivisme, tots junts, potser ens ajudarà a superar més ràpidament aquestes cinc fases. Som-hi.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
