Dir que l’Estat espanyol ha entrat a fons pel que fa a la repressió política de l’independentisme a Catalunya és com no dir res. Perquè no tan sols viu la repressió de la farsa del judici que ha conculcat en els darreres mesos els principis més fonamentals de l'art del dret. Al capdavall, hi ha nombroses causes obertes ara mateix contra el moviment d’emancipació nacional –o bé a particulars que hi han participat de tot cor– encapçalades pel jutjat número 13 de Barcelona i la seva infinita instrucció. O, així mateix, amb les actuacions per part del TSJC i de la inefable Junta Electoral amb relació a tot allò que té una connexió –directa o bé indirecta– amb la llibertat d’expressió. Emblemàtica és la persecució d’humoristes –i en particular de la noció d’humor com a forma estètica de crítica al poder– com Toni Albà o àdhuc de l’alcalde de Sant Joan de Vilatorrada, en Jordi Pesarrodona. L’exili o la repressió en contra de Tamara Carrasco o Adrià Carrasco o la persecució d’activistes com en Martí Garcia; i, és clar, l’enèsim cop de gràcia aquest darrer dilluns dia 23 de setembre de 2019 amb la detenció –qui pot estranyar-se a hores d’ara?– de nou membres independentistes sota la falsa acusació de “planejar accions violentes” –set dels quals han estat empresonats després que el magistrat de l’Audiència Nacional encarregat del cas hagi decretat presó sense fiança. Una nova acció que ens recorda que l’Estat prepara sense dilació la intervenció i desarticulació definitiva del sobiranisme independentista, ara sí, explorant el recurs del terrorisme com a arma per a generar entre la dissidència un escenari de terror; i, d’altra banda, justificar a priori una nova ocupació policial del país. Tanmateix, venim de lluny: tan sols cal tenir present la llarga llista de regidors i edils imputats en fals per l’1-0 –i més enllà. El cor dels municipis a l’ull de l’huracà. Res no ha canviat en aquestes quatre dècades: l’Estat, d’arrel clarament franquista, mai ha deixat que una idea contrària a allò que el pressuposa –la integritat territorial com a dogma i paradigma– sigui qüestionada democràticament des de l’arrel.
Emperò, el pitjor no és l’actuació repressiva de l’Estat, sinó la inacció –en el millor dels casos– i la col·laboració indirecta i directa –en el pitjor– d’alguns dels quadres polítics catalans que configuren la maquinària dels partits polítics de qualsevol signe –comuns i socialistes inclosos– i, és clar, àdhuc d’aquells que formen part de les institucions: diputats i consellers encapçalats per un president, en Joaquim Torra, que no té cap poder sobre el seu entorn i que clama en el desert una desobediència que ningú sap –ni vol, en alguns casos– com articular –i que serà durament reprimida per Interior i una policia catalana plena d’elements de dubtosa reputació; i un conseller, en Miquel Buch, afí a aitals plantejaments i desbordat per una situació que ja no pot ni controlar.
Es podrien citar molts noms. Sense anar més lluny el canvi foraviat d’un partit com ERC i, en particular, la posició pública de Gabriel Rufián, que s’ha transformat al dictat de la nova situació. El paper d’aquest partit –el seu gir òntic en la seva pragmàtica política– es troba al capdavant d’un retrocés incomprensible a partir del 27 d’octubre de 2017. Perquè una cosa és que les coses no anessin com en un principi estava previst –comptat i debatut no anaren com calia, en tant que els partits catalans en el govern van decidir renunciar a tot allò que ells mateixos havien legislat un proppassat 6 i 7 de setembre de 2017. Per cert, llegeixo que Marcel Mauri encara es qüestiona quin és el mandat que va sorgir de l’1 d’octubre. Bé, reitero: es va legislar en aquest sentit i el mandat és llei i no n’hi ha prou en negar-ne l’evidència. I si aquest mandat es vol invalidar, tan sols hi ha una manera: mitjançant una votació al Parlament de Catalunya on es renunciï de forma específica a la voluntat expressada en seu parlamentària –raó per la qual hi ha gent a la presó i una dura repressió estatal en altres nivells que afecta tot l’espai sobiranista.
Deia que una cosa és que les coses no anessin com s’havia previst en un principi després del 27-O. L’altra, però, i molt diferent, és el gir de 180º que l’esmentat partit i JxCat i la CUP han portat a terme sense cap mena de rubor en un retorn al lema de la dècada dels 70: “Llibertat, Amnistia i –com diu tristament en Jordi Cuixart– Autodeterminació”. Un retorn a les èpoques més fosques del darrer franquisme: una sociologia cultural que quaranta anys després de la mort del dictador mai no ens ha abandonat i que té com a darrer objecte l’anihilació de Catalunya –i la seva absoluta assimilació política.
Tot plegat amb un JxCat dividit en famílies que juga a no jugar i que en l’actual context es caracteritza a fons per la política de la indefinició amb l’excusa de la crisi permanent d’aquesta organització. Al capdavall, una mosta del pitjor que pot arribar a ser un partit en plena descomposició –i amb l’allargassada ombra de la figura d’Artur Mas com a deja vu d’una voluntat política que sempre torna –en clara oposició respecte a l’electorat i, cal dir-ho també, d’una militància orfe de referents sobiranistes. La CUP, grisa figura en el panorama polític català, clama per l’Amnistia. Res a dir en aquest sentit i això ja és prou per recordar la mirada crítica de Simone Weil: allò que interessa als partits no és el lliure pensament i la crítica a un sistema, sinó que la seva finalitat última és el poder en abstracte, i el creixement il·limitat de les seves files o dels seus votants per mitjà de la manipulació de les idees.
Finalment, si no hi ha un gir radical per part de la institucionalitat política ni tampoc per part d’un gruix important de la societat civil –cal una massa crítica constantment mobilitzada– entrarem en un escenari on un article com aquest ja no es podrà escriure. Al capdavall, les operacions de les forces policials espanyoles es consideren merament prospectives i empren especulativament aquells tipus penals associats al terrorisme com a manera de reprimir l’activisme polític i social. De fet, Catalunya s’ha convertit en un laboratori a escala europea on s’estan instaurant formes de repressió en absència de violència –també en l’àmbit de la jurisprudència, en tant que la sentència que ha de dictar pròximament el Tribunal Suprem fixarà nous precedents per explorar en aquest sentit. Per tant, activistes, polítics d’àmbit municipal –tot va començar amb Joan Coma a Vic, llegiu aquest enllaç– periodistes –i mitjans de comunicació–, moviments socials i organitzacions com l’ANC poden caure sota la repressiva acció de l’Estat espanyol –ni que no hi hagi hagut cap sort de violència– fins al punt d’entrar en una espiral difícil de rebatre; atès que sense una reacció massiva –pacífica i contundent– tal com s’ha donat a Hong Kong, ans també de les institucions catalanes, l’Estat s’imposarà per una qüestió de força –i per haver acceptat nosaltres el rol de subjecte passiu de la violència.
