Si hi ha d’haver un abans i un després de la crisi actual, cal recordar-nos què ens estem jugant, ara. No fos cas que malvenguéssim bous i esquelles permetent el desballestament de l’Estat del benestar a canvi d’una “superació” fictícia de la crisi i d’una futura “modernitat” del sistema econòmic i social. Els causants de tot plegat han fet diagnosi: “l’Estat, massa fort!, massa gras! I la medicina fàcil: menys ocupació pública, retallada de pensions i foment dels fons privats, allargament del període laboral, trencar l’espinada a la causalitat en l’acomiadament abaratint-lo (i a ser possible finançat amb fons públics), patacada a la negociació col·lectiva i, pel que fa a les parets mestres de les conquestes (sanitat, educació i dependència), deixar que es faci “evident” la impossibilitat de fer quadrar els números.
Però com que encara no ho han guanyat, l’1 de Maig fem un àpat de mobilització per recordar-nos que hi ha altres tractaments més efectius: fiscalitat progressiva i preeminència de les estructures públiques per socialitzar la riquesa i educar en l’igualitarisme, perquè sigui possible repartir feina, recursos i béns. I, de pas, per inocular antídots contra una societat dual on prevalgui el campi-qui-pugui.
