Franco lives on / El franquisme que no marxa
Ressenya de l’edició en anglès del llibre de Lluc Salellas sobre la continuada
presència del franquisme a l’Espanya d’avui
Toni Strubell i Núria Bassa
Tot i que l’edició en anglès del llibre de Lluc Salellas Franco lives on (en català, El franquisme que no marxa, Edicions Saldonar) és de fa un temps ja (2018), creiem que val la pena de comentar l’existència en el mercat d’aquest interessant llibre que sens dubte no va tenir tota l’atenció que es mereixia quan va aparèixer. En 173 pàgines, Salellas descriu amb precisió la forma en què el gruix de la nomenclatura franquista va sobreviure, a l’estil camaleònic, fonent-se dins el nou règim constitucional espanyol del 78. I ho va poder fer amb una metamorfosi que va deixar intactes els seus privilegis econòmics i – no cal dir-ho – amb total impunitat penal respecte a la seva participació en els crims comesos durant la dictadura. Explicar-ho en anglès és doblement necessari.
El llibre obre amb pròlegs de Henry Ettinghausen, professor emèrit de la Universitat de Southampton i membre compromès de la Comissió de la Dignitat, i de David Bassa, l’expresident del prestigiós Grup de Periodistes Ramon Barnils. Bassa descriu les conseqüències socials i psicològiques d’haver normalitzat un nou sistema polític constituït damunt de fonaments franquistes: “Ho fem tant i des de fa tant de temps” diu Bassa “que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. (…). Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics”. Llegit en anglès, explica a la perfecció la síndrome actual – però també recorrent – dels catalans.
El llibre Franco lives on (ens centrarem en l’edició anglesa) analitza d’una forma senzilla i esquemàtica la manera en què les elits franquistes, o les seves descendències, s’han mantingut amb la màxima facilitat dins les estructures de poder econòmiques i productives de la democràcia espanyola. Salellas descriu el procés pel qual els més actius col·laboradors de la dictadura van poder eludir la rendició de comptes amb la justícia tal com caldria esperar en qualsevol altre àmbit democràtic. L’autor gironí contrasta la transició espanyola amb les que van produir-se en dos països europeus més que també sortien d’una dictadura als anys 70: Grècia i Portugal. Apunta com en aquest darrer país, va ser un sector del mateix exèrcit que va protagonitzar el pas cap a la democràcia mentre que a Espanya, per contra, el gruix de l’exèrcit va tenir-hi un paper predominantment obstaculitzador.
El llibre de Salellas ens presenta una acurada anàlisi per demostrar el perquè de la feblesa de la democràcia espanyola: la falta de ruptura amb el règim feixista anterior. Ens retrata una democràcia coixa que, des de Madrid, s’entesta a presentar-se davant del món com si fos sanejada. L’autor ironitza sobre el fet que ho hagi de fer amb campanyes publicitàries per justificar-se i convèncer propis i estranys de la seva inexistent qualitat democràtica. Ha elaborat una immensa fake news respecte a la seva “modèlica” transició i una pretesa “felicitat col·lectiva” al voltant de la Constitució del 78. Certament, sempre queda millor això que no haver d’explicar per què el seu ministre d’Interior ha estat acusat d’obviar tortures, perquè la policia espanyola va estomacar massivament els votants catalans al Referèndum de 2017 o perquè el Tribunal Suprem va rebutjar la presència d’observadors internacionals al deplorable judici de l’1-O.
Aquesta és la inevitable conseqüència que es produeix quan un estat decideix no fer net amb el feixisme que ha caracteritzat la seva estructura durant quaranta anys i sense haver desmantellat ni depurat la seva essència. Es tracta d’un estat metamorfosat sense cap dimissió, cap destitució, ni cap daltabaix estructural.
A les vuit seccions del capítol del llibre, Les faccions del règim franquista: Passat, present i futur? (pàgines 52-160) – segurament el capítol clau del llibre – Salellas repassa sector per sector (grans empreses, esport, administració, universitats, institucions, exèrcit, partits polítics, etc.) com s’ha perpetuat el vell règim en el nou. Mostra com aquells qui determinen el dia a dia són en gran mesura els que ho van fer durant la dictadura franquista. Encara avui veiem com són homenatjats antics ministres franquistes i personatges clau dels temps de la més dura repressió franquista. Alguns d’ells fins i tot amb ordre de cerca i captura emesa per la justícia Argentina per crims de lesa humanitat (vegeu https://www.larepublica.cat/opinio/argentina-fara-caure-franco/).
El llibre, amb un bon índex, fa aflorar els noms i cognoms dels responsables de la dictadura que, d’una manera escandalosa, han mantingut els seus privilegis amb la democràcia. (Potser hauria estat més senzill fer un llistat dels qui no). Concretament ens parla de seixanta-cinc ex-alts càrrecs polítics, quaranta-nou dels quals exministres. Cal saber que la meitat dels qui van ocupar escons a les Corts franquistes, entre 1970 i 1975, van acabar als consells d’administració d’empreses de sectors estratègics com ara l’aigua, el gas, el transport i defensa. Això ens ve a confirmar que, amb la mort de Franco, els franquistes no sols no van desaparèixer sinó que es van veure recompensats amb tota mena de privilegis. Això explicaria la continuïtat de sinistres personatges com Juan Antonio Samaranch, Laureano López Rodó, Manel Fraga Iribarne, Martín Villa, Licinio de la Fuente, José Utrera i un llarg etcètera ben coneguts dels catalans, però que segurament resultaran xocants als lectors anglòfons. Efectivament, la successió de noms (i trames familiars senceres) es presenta com una gran xarxa a la vista de tothom, sòlida i forta, però amb el convenient maquillatge ideològic que l’actual règim els dispensa incondicionalment per esborrar-ne el passat criminal. Qui no recorda les salutacions feixistes de Samaranch, el fill del qual, per cert, segueix remenant les cireres de l’esport espanyol? Són molts noms, massa per no posar en qüestió el mite d’una “Transición perfecta”, que és el relat que pràcticament tot l’espectre polític espanyol – de VOX a un sector dels Comuns – s’ha conjurat a legitimar. A qui pot estranyar, doncs, que Pablo Iglesias i el rei Felip vagin del bracet a la recent investidura presidencial a Bolívia? O que l’actual govern espanyol no faci absolutament res per desencallar el conflicte català per por al que puguin dir i fer els franquistes, per què no dir-ho?
Com exposa Salellas, la resposta institucional a aquesta vergonyosa legitimació del franquisme sempre ha estat la negació dels fets. El sistema polític espanyol ha callat i mai no hi ha hagut cap gest d’autocrítica al respecte. Això és en gran part així perquè seguim en mans d’aquells que, sense solució de continuïtat, ostenten el poder des de 1939. La majoria d’ells són fills, nebots i néts dels vencedors de la Guerra Civil i segueixen ocupant les altes esferes del poder polític i empresarial. Per altra banda, molts d’ells no se n’amaguen de ser socis impulsors de la Fundación Nacional Francisco Franco tot i ser una organització feixista que vulnera els principis fonamentals de la democràcia. Molts mitjans espanyols informen de les seves activitats sense cap mena d’ombra crítica. Recordem que encara no fa massa, durant el Govern d’Aznar, aquesta entitat rebia ajudes públiques anyals per valor de 150.000 euros. Ara bé, si ara es parla d’una futura il·legalització d’aquesta criminal associació, qui pot dubtar que cal atribuir-la a la incomoditat internacional que crea la seva existència.
L’exdiputat del Parlament català, David Fernández, recordava l’any 2008 que la informació és “un antídot contra el poder i els seus abusos”. Aquesta és la finalitat d’aquest llibre: desfer silencis, aportar llum a la foscor i posar fi a aquest mutisme estructural davant d’una realitat que produeix angoixa i que ofega la democràcia real. Només d’aquesta manera, amb una informació verídica i la recuperació de la memòria de fets i noms, s’afavorirà la construcció d’una opinió crítica completa sobre la Transició espanyola i les insuperables mancances democràtiques que va patir. I fer-ho en anglès és un valor afegit. Així el lector anglòfon podrà entendre millor les dificultats que hi ha encara avui per equiparar Espanya fins i tot amb les imperfectes democràcies liberals occidentals. Les actuals i futures generacions de lectors podran veure com la “famosa” Transició espanyola en molts aspectes no va passar de ser un simulacre consensuat entre feixistes i demòcrates. En aquest sentit, tant l’edició catalana com l’anglesa del llibre de Lluc Salellas han de ser vistos com a valuoses aportacions.
L’autor
Lluc Salellas (Girona, 1984) és regidor de Guanyem Girona-CUP a l’Ajuntament de Girona. Es va llicenciar en periodisme i Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i té un màster en Estudis sobre Nacionalisme de la Universitat d’Edinburg. Ha treballat per a diversos mitjans catalans com ara La Directa, El Punt i El Periódico i també ha col·laborat amb articles a eldiario.es, Berria i Crític. Per altra banda, ha escrit dos llibres: No t’espanti aquest vent: reflexions per a una esquerra del segle XXI (2016) i La rebel·lió catalana. Cinc veus sobre el Procés i el futur d’Europa (2017).
