Fa temps que vam dir que Colau i els seus aterraven a la política per aturar l’independentisme. Els fets ens han donat la raó. En primer Colau van evitar, pactant amb la ultradreta, que Ernest Maragall guanyador de les eleccions municipals per ERC el 2019 obtingués l’alcaldia de Barcelona, i a les darreres eleccions, amb un pacte fosc, va evitar una alcaldia de Xavier Trias amb un acord amb els republicans.
Tothom recorda aquella imatge de la portaveu del grup controlat per Ada Colau, Jessica Albialch ensenyant aquell vergonyós “No” a la Declaració d’Independència, i ara han rebentat els pressupostos més socials de la història del govern d’ERC i, a la vegada, s’han carregat els pressupostos espanyols posant la legislatura de Pedro Sánchez a la corda fluixa. A Madrid ja parlen d’eleccions a la tardor i d’una victòria clara del PP.
En la votació del Parlament del 27 d’octubre 2017 per a l’aprovació d la Declaració d’Independència d Catalunya, Albiach va destacar per ser un dels set diputats que va mostrar públicament q votava No i així que les clavegueres de l’estat poguessin empresonar els diputats del Si pic.twitter.com/LBnj2yfZbA
— Toni Roderic 🌻🎗🇨🇭🇩🇪🇧🇪🏴 (@TRoderic) February 12, 2021
Colau i els comuns han fet una errada colossal perquè han menystingut la determinació d’Aragonés i ERC, amb la seva maniobra mal calculada han contribuït a apropar la dreta a la Moncloa i han deixat desencaixat el somriure perpetu de Iolanda Díaz.
Amb aquest panorama anem a unes eleccions catalanes el 12 de maig, sis anys desprès de l’1-O de 2017, amb un independentisme dividit i emprenyat, un escenari que fa inviable qualsevol acord de legislatura dels republicans amb el PSC i els Comuns.
El 12 de maig com ha dit el president Aragonès es tornen a repartir les cartes i l’única possibilitat de l’independentisme es tornar-se a trobar, tornar a enraonar, recuperar les confiances i formalitzar un gran acord de govern de majoria independentista que oblidi les diferències i que porti aquest país ara sí, cap a la independència, l’única manera d’evitar l’espoli fiscal, salvar la llengua catalana i tenir un país més just.
