L’arribada d’Ada Colau i els seus comuns a l’alcaldia de Barcelona i de Podemos al govern espanyol tenia dos objectius per part dels que, des de l’ombra, els van donar suport mediàtic. Mai cap altra força no havia tingut una via d’accés al poder tan fàcil. Els dos objectius perseguits eren claríssims. Per un cantó es tractava d’acabar amb el moviment del 15M i convertir-lo en un partit més, que per l’espectre social que té al darrere difícilment seria majoritari, i, per l’altre acabar, o com a mínim, evitar que l’independentisme fos guanyador del tot, que aquest moviment sí que pot acabar sent majoritari.
Ada Colau ha demostrat ser una bona hereva d’aquell polític espanyol, de nom Alejandro Lerroux, que va crear un moviment populista que ha passat als llibres d’història sota el seu cognom, lerrouxisme, i que finalment va acabant sent liquidat per fals i manipulador. Les similituds entre el moviment de Lerroux i el d’Ada Colau són més que evidents.
En el cas de l’actual alcaldessa, es fa evident en la deriva del seu segon mandat. Per res més que egolatria, va robar-li la cartera al guanyador de les eleccions, Ernest Maragall, i de molt bona gana va acceptar el vot, suposadament gratuït, d’un ultra de la política com és en Manuel Valls. Colau va plorar a la nit electoral en veure que la seva candidatura, el seu model de ciutat, havia fracassat a les urnes, però l’infatigable Miquel Iceta li va salvar els mobles. La matinada electoral va trucar-li per fer-li saber que tot estava arreglat, que Manuel Valls, l’expulsador de gitanos francès, li salvava els mobles i la faria alcaldessa de la capital catalana. I ella s’hi va apuntar alegrament, sense ni pensar-s’ho ni plantejar cap dilema d’incompatibilitat política.
És en els moments difícils, com ara amb la de l’actual pandèmia, quan els polítics demostren si serveixen o no, i està clar que Ada Colau i el seu equip estan superats per l’actual crisi social i econòmica. Els comuns no se’n surten i la decadència de Barcelona ja és més que evident. Ada Colau passarà a la història com la pitjor alcaldessa o alcalde de Barcelona i el més lamentable de tot és que, fins al darrer dia del mandat, ho patiran els barcelonins i barcelonines i, en definitiva, tots els ciutadans de Barcelona.
Avui, aquell moviment ciutadà i popular que va donar cobertura a Ada Colau ja no existeix i s’ha convertit en una cort d’aduladors que li riuen les gràcies i li permeten totes les barbaritats, com la darrera: nomenar una bona persona com en Tortell Poltrona per fer el pregó de la Mercè, el mateix dia que vota a favor de la proposta ultra de Manuel Valls de retirar la medalla d’or de la ciutat a l’Honorable Heribert Barrera. Sí, el mateix Manuel Valls que es va negar a retirar la medalla de la ciutat als responsables del GAL i als Borbons. Un vulgar racista, i gràcies a un racista, Colau és alcaldessa.
Manuel Valls, l’home que va fer possible la segona alcaldia d’Ada Colau per evitar que l’independentisme obtingues l’alcaldia de Barcelona està veient culminat el seu encàrrec de posar nom al pitjor alcalde de la capital del país: Ada Colau.
