Fa anys el masclista de Rubiales va intentar per la força retirar una senyera que la capitana del Barcelona de futbol va lligar a la copa guanyada. El vídeo és molt més lamentable que la història del petó del president de Federació Espanyola de Futbol; en aquell cas, ningú va sortir en defensa de la jugadora catalana, ni el Govern, ni el FC Barcelona, ni el feminisme anomenat de combat. Va plantar-se ella sola, segurament amb algun altre disgust, o rebent comentaris de ‘no facis política a l’esport’.
Això sí, ara tots s’atreveixen, i en lloc de treballar per marxar del nacional esportiu espanyol, entrem en un populisme fora de lloc. Tenim la Plataforma pro Seleccions Catalanes en liquidació i cap dels partits independentistes o del govern català ha mostra interès a recuperar una eina reivindicativa.
Tot és molt més fàcil entrar amb demagògia contra un personatge que mai hauria d’haver presidit una federació esportiva ni que sigui espanyola. Fins al moment, silenci per la violència masclista de caràcter polític demostrada, tots acaten el personatge. El mateix passa a la Lliga Professional presidida per Tebas, un personatge de l’extrema dreta que en cap lloc del món presidiria una entitat que mou milers de milions d’euros, però que tots els clubs, fins i tot els catalans, acaben adorant.
El marc mental espanyol ens porta a la misèria esportiva en aquest cas, i a la misèria humana. Sempre volem salvar Espanya i som incapaços de salvar Catalunya, ni tan sols aprofitem el lamentable espectacle de fa unes hores on el personatge diu que no dimiteix, “mis huevos por encima de todo.”
I els polítics catalans treballant per les glòries esportives espanyoles, que humilia les esportistes prohibint que participin amb les seleccions catalanes i prohibint que exhibeixin banderes catalanes. La millor dignitat que els polítics independentistes catalans poden donar a les seves esportistes és aconseguir que puguin jugar amb les Seleccions Catalanes oficials.
