“Cada llengua és una manera de veure i sentir el món i ens mostra allò que una comunitat humana ha tingut la necessitat d’expressar”. Això escriu Toni Arbonès al pròleg del llibre Les llengües de l’anaconda de David Valls, un volum que neix de les col·laboracions del lingüista al programa de Catalunya Ràdio “El viatgers de la Gran Anaconda”.
David Valls ens proposa una volta al món a través d’algunes de les llengües que s’hi parlen. Però aquest viatge és també un mirada d’aquest món nostre a través d’aquestes llengües. De la selva amazònica a la llunyana Austràlia o Papua Nova Guinea recorrem un planeta divers a través de les llengües que s’hi parlen i de les persones que les parlen. Com es categoritzen els colors o l’espai, o com no es pot parlar davant la sogra, fet considerat tabú; o com les llengües evidencials (sobretot a Amèrica del Sud i Amazones) utilitzen morfemes que certifiquen que allò que diem és cert: “quan es mira, un pot dir ‘he vist’; sense mirar, un no pot dir ‘he vist’” diu gràficament el proverbi de la llengua aimara.
Llengües vives i mortes
Els set mil milions de persones del planeta s’expressen de moltes manera i tanmateix aquestes manera d’expressar-se també les posicionen davant el món, com en el cas dels evidencials que impedeixen mentir en la conversa.
Un dels més bells paratges del llibre de Valls ens explica com es va recuperar una llengua morta, el wampanoag, als Estat Units, 100 anys després de la seva extinció, i com avui dia ja és la segona llengua d’algunes persones a la zona de Massachussetts. A voltes els somnis es converteixen en realitat.
Per a les ments unidireccionalment imperialistes en qüestions lingüístiques aquest llibre hauria de ser de lectura obligatòria. Saber que l’islandès el parlem 320.000 persones, o que 2500 individus es poden comunicar en elfdalià, o que a Itàlia mateix es parlen un munt de dialectes o llengües hauria de servir per a obrir les ments més obtuses.
Les llengües constitueixen una riquesa per a la humanitat i els catalans n’hauríem de ser conscients, per a estimar més i defensar més la nostra parla. Una de les conclusions a les que hom pot arribar de la lectura de Les llengües de l’anaconda, és que les diferents llengües només tenen com a màxims defensors els seus parlants. I que una sola persona, com va ser el cas de la Jessie LittledoeBaird amb el wampanoag, pot recuperar i mantenir viva una parla.
Les llengües de l’anaconda ens ofereixen un munt de dades sorprenents, interessants i molt divulgatives que ens ofereixen una mirada optimista al món, més enllà de fronteres.
